Festival Kafre de teatre
L'Ajuntament de Picassent organitza un any més el festival més kafre de teatre!!! No t'ho pots perdre!!!
dilluns, 1 / març / 2010
KAFRE 2010
Des del 10 fins al 13 de març el teatre més kafre torna a Picassent
- 10 i 11 març -
Xavi Castillo amb HAMLET! Una Producció del Capità Moro d’Alcoi
22 hores , Casa de Cultura, 8 €
El nou espectacle de Xavi Castillo s'estrena al Kafre de Picassent. ESTRENA MUNDIAL!!! Una Historieta De Xavi Castillo. ...Després De L’america’s Cup!!!, De La Formula I! De La Visita Del Papa! De La Global Champions Tour D’hípica! Del Open De Tenis! Del Cas Gürtel! ... L’últim “Gran Evento Valensiano” Serà: Hamlet! Una Producció De: El Capità Moro D’alcoi! La major superproducció teatral Valenciana. Pròxima estrena a la Ciutat de les Arts i les Ciències i al “Nou” Circuit Teatral Valencià. Açò Ho Pague Jo!!!
- 12 març -
Francachela Teatro (València) presenta MENÚ DEGUSTACIÓN
20 i 21:30 hores, a la Casa de Cultura: dos passes, entrada limitada a 70 persones, gratuïta amb el Kafrebó
Actrius: Ángela Bermúdez, Lara Sanchis, Maribel Bravo, Isabel Caballero Músic cabanyalero: Pedro Aznar. Quatre belles cambreres, -realment espectaculars-, proveïdes amb enlluernadores cotilles de Tracy i Roxi, servixen un menú de grans manjars, servits amb imaginació i una mica de picant. Açò és un cabaret, un espectacle-sopar amb plats tant suggerents com: fri-tanga, gajos de afrodita a la canela, restriégame la cebolleta, etc.
The incredible Jashgawronky Brothers (Itàlia-Armènia) presenten “RADIO ARMENIAC”
22’30 h, Casa de Cultura, 8 €
ESTRENA A L'ESTAT ESPANYOL
En ocasió del seu 10é aniversari, els Jash es dupliquen: sis germans en comptes de tres! Han actuat a tot arreu i ara han tornat! Ara s'enfrontaran al món del servei de bugaderia: estenedors com percussió, taules de planchar i rentadores musicals, planxes fumejants... Radio Armeniac és el seu nou espectacle on la música predomina però és hàbilment barrejada amb comèdia moderna, malabares, acrobacies i un toc de sensualitat. Així que neteja't les oïdes i gaudeix! Radio Armeniac: rentadora de so des del brut espai.
No t'ho perdes!
Yoni mediogramo (Galícia) presenta “POLITOXICÒMICO, NOVE AVENTURES"
24 h, al Musical, entrada lliure.
Yoni mediogramo és un personatge creat i interpretat per Juanillo Esteban. YONI és un BUFÓ URBÀ que posa en escena un espectacle basat en la seua vida i aventures. Yoni és un camell de poca importància. Un “macarrilla” enginyós i fanfarró que es creu el rei del món. Té diverses carreres en la Universitat del carrer aconseguides a base d'esforç i pocs escrúpols. “En el barrio había que crecer deprisa o te pisaban el cuello.Yo a los 6 meses ya sabía serrar los barrotes de la cuna...”
- 13 març -
La Calaña del Tio Tom (València) presenta “DESAFIANDO LA DIGNIDAD”
22’30 h, Casa de Cultura, 8 €
La Calaña són: Carles Amador (Socarrats), Ferran Gadea (L’Alqueria Blanca) i David Nacher Desafiando a la Dignidad és un espectacle d'humor compost de diversos sketches i escenes intercalats amb números musicals, on preval el sarcasme, la ironia i els jocs de paraules que són perfectes companys per a una punyetera i àcida crítica social.
Los Gandules (Aragó) presenten “EN DUO”
24 h, al Musical, entrada lliure
Els Ganduls són un grup musical-còmic de Saragossa, format per Tobo i Dun Gandul La seua vida segons ells estarà basada en una trilogia, composta per Sillonball Stars, Sillonball Kings i Sillonball Heroes. Sense moure's molt i suar encara menys, Tobo i Dun Gandul s'han convertit en un pispás en abanderats d’aquella filosofia mil·lenària que diu que "amb siofa i tresillo, la vida sempre és bona".
Tots els espectacles són exclusivament per a públic ADULT . Tots els espectacles són a la Casa de Cultura excepte YONI MEDIOGRAMO i LOS GANDULES, que es fan en sessió golfa al Musical (Carrer Nou)
PREU DE KRISI – KAFREBÓ 20 € Inclou:
Entrades per a un pase de Xavi Castillo (a escollir), Jashgawronsky Brothers i La Calaña del Tio Tom.
Una entrada per a una de les dues sessions de MENÚ DEGUSTOACCIÓN
Una samarreta del festival.
|
|
|
La pel·lícula "Donde habitan los monstruos"
Donde viven los monstruos crea un mundo fantástico pero extrañamente real, que plantea una interesante reflexión sobre las primeras incursiones de la infancia al difícil mundo de los adultos.
dimarts, 12 / gener / 2010
DONDE VIVEN LOS MONSTRUOS, de Spike Jonze
Fábula claroscura sonbre la infancia
Quien acuda a la sala de cine para ver Donde viven los monstruos con la intención de ver una típica película infantil acompañado/a de su prole, pronto comprobará que no se ajusta al modelo tradicional, ése que trata a los niños como si fueran tontos o estúpidos reflejando de forma maniquea y simplista su punto de vista sobre las cosas que les rodean. El realizador Spike Jonze, reconocido por sus polémicas Cómo ser John Malkovich (1999) y Adaptation. El ladrón de orquídeas (2002), realiza en esta valiente adaptación del cuento homónimo de Maurice Sendak, considerado un clásico de la literatura infantil, una impactante y entretenida película que, con planteamientos visuales de lo más realistas, abandona el tono amable propio de la obra original para adentrarse en pretensiones más adultas, dirigiendo su mensaje más allá del público infantil.
En esta fábula tenebrista con no pocas dosis de melancolía sobre la infancia se narra la historia de Max, un niño travieso y sensible que se siente incomprendido en casa y se escapa a un lugar donde viven monstruos, cuyas emociones son tan salvajes e imprevisibles como sus acciones, donde es coronado rey. Un lugar sin reglas ni obligaciones, un paraíso libertario infantil alejado del control paterno, un refugio imaginario de niños que no comprenden, o no quieren entender, el complejo mundo de los adultos. Pero lejos del universo mágico y bondadoso que suelen mostrar producciones más edulcoradas e ideológicamente más conservadoras –supongo que para proteger a los niños de contenidos “sensibles” pero existentes en la realidad como el conflicto, la incomunicación, los deseos no satisfechos, el divorcio de los padres, la soledad, la nostalgia, la asunción de responsabilidades etc–, en este caso el “País de las Maravillas” es un espacio indefinido y en ocasiones inhóspito cuyos adorables pero inestables habitantes son la proyección material de sus miedos, sus anhelos, sus dudas y sus sueños. Suceden cosas que los personajes no logran explicar, sentimientos y comportamientos que son la antesala de una próxima madurez, alcanzada gracias a una experiencia traumática.
Donde viven los monstruos crea, por tanto, un mundo fantástico pero extrañamente real, que plantea una interesante reflexión sobre las primeras incursiones de la infancia al difícil mundo de los adultos. Y lo hace con todo lo que un gran presupuesto puede ofrecer: una excelente fotografía y puesta en escena, una dirección de actores muy acertada y un magnífico trabajo de animación de los monstruos, creados por The Jim Henson Company, responsable de los Teleñecos y las fantásticas criaturas de Dentro del laberinto (1986).
PAU VANACLOCHA - Cartelera Túria
|
|
|
La pel·lícula "LOL"
LOL és una pel·lícula semblant a La clase (també recomanada) on es retraten els adolescents parisins. La manera de tractar els temes és diferent (el de esta és molt més jovial), pero els temes de fons son quasi idèntics.
dijous, 26 / novembre / 2009
"LOL" conta la història de Lola i el seu grup d'amics d'institut: les seues eixides nocturnes, els seus desitjos, els seus dubtes en l'amor, la relació amb els seus pares o la importància d'Internet i el mòbil en el seu dia a dia.
"Abans que res, és una pel·lícula de relacions. D'una banda, la que manté Anne (Spohie Marceau) amb la seua filla Lola; i, per un altre, la del grup d'amics". La directora va agregar que va voler allunyar-se de tòpics i prejuís perquè l'espectador, a l'eixir del cine, puga comprovar que "eixes situacions són universals i ens passen a tots".
El títol és un joc de paraules entre el nom de la protagonista i el significat que té a Internet per sí mateix. LOL: Acrònim de Laughing Out Loud, Lots Of Laughs o Laugh Out Loud. (rialla a carcallades, mort de rialla). En altres àmbits també significa Lots of love, molt amor.
A més del món adolescent, 'LOL', que oferix "una visió entusiasta" de la joventut mostra també una imatge "nova" dels adults.
Títol original:
LOL (Laughing Out Loud) ®
Direcció: Llisa Azuelos
País: França
Any: 2008
Duració: 103 min.
Gènere: Comèdia
Qualificació: No recomanada per a menors de 13 anys
Repartiment: Sophie Marceau, Christa Theret, Jérémy Kapone, Marion Chabassol, Lou Lesage, Émile Bertherat, Félix Moati, Louis Sommer, Adèle Choubard, Jade-Rose Parker, Warren Guetta, Alexandre Astier, Jocelyn Quivrin, Françoise Fabian, Christiane Millet, Lise Lamétrie, Thaïs Alessandrin, Tom Invernizzi, Stéphanie Murat, Laurent Bateau, Valérie Karsenti, Pierre Niney, Jean-Claude Dauphin, Olivier Cruveiller, Katia Caballero, Vincent Jasinskij, Patty Hannock, Axel Kiener, Étienne Alsama, Virginie Lente, Esmeralda Kroy, Vivienne Vernes, Lisa Azuelos, Anne Legal, François-Xavier Bouvier, Patrice Gilgenkrantz, Waleed Khalid, Cherifa Khelfi, Catherine Lenne, Nicolas Calaber, Axel Boute, Nicolas Lestang, Christophe Bourseiller, Joana Preiss.
|
|
|
El llibre "Petit tractat del decreixement seré" de Serge Latouche
Un llibre que ens ajuda a imaginar un món diferent on siga possible aturar la dinàmica del creixement econòmic insostenible i depredador.
dimecres, 9 / desembre / 2009
No és de lògica pensar que que hom pot seguir creixent indefinidament en un planeta amb recusos limitats. El creixement sostingut, base del sistema neo-liberal, no és possible. Ni tan sols, encara que a més llarg termini, l’anomenat desenvolupament sostenible. El decreixement aboga per una reducció dràstica del consum de recursos i, en termes ecològics, per una disminució urgent de la petjada ecològica sobre el planeta. Cal un canvi de paradigma, basat substancialment en una simplicitat voluntària; un canvi de model econòmic, que permeta establir de nou l’equilibri entre la natura i l’artifici, entre l’ésser humà i l’entorn, entre les societats del Nord i del Sud globals.
________
S’ha publicat a travès de Tres i Quatre i Institut del Terrritori El petit tractat del decreixement serè, de Serge Latouche. Primer fa un anàlisi de la situació actual d’un món desencantat i deshumanitzat; la segona part explica què és el decreixement en sí. Lògicament, l’autor ho explica millor:
“…El desenvolupament sacrifica els pobles i el seu benestar concret i local a l’altar d’un “bentenir” abstracte, desterritorialitzat. Aquest sacrifici en honor d’un poble mític i desarrelat es fa en benefici dels “empresaris del desenvolupament”: multinacionals, responsables polítics, tecnòcrates i màfies. Avui el creixement és només un negoci rendible amb la condició de fer-ne recaure el pes i preu en la natura, en les generacions futures, en la salut dels consumidors, en les condicions de treball dels assalariats i, més encara, els països del sud. És per això que cal una ruptura…Tots els règims han estat productivistes…Tots han considerat el creixement econòmic la pedra angular… El canvi indispensable no és dels que es podrien resoldre amb una simple elecció fent pujar un nou govern… El que cal és un canvi més radical… una revolució cultural que desemboqui en una refundació de la política.”
A l’última part presenta el seu programa polític, on explica com canviar el sistema i crear una societat en la qual es viurà millor treballant i consumint menys, argumentant de forma clara i profunda un canvi de valors que signifiqui una altra mirada sobre el món i una altra manera de copsar la realitat.
|
|
|
La pel·lícula "Gran Torino"
Gran Torino és un thriller d'acció que el mateix Eastwood protagonitza i que serà segons ell, el seu darrer treball com a actor. Explica la història d'un veterà de Corea que decideix ajudar el veí adolescent que li volia robar el cotxe i que es troba inadaptat en una societat que el margina i enmig un espiral de violència que l'estira. L'ex-soldat mira de donar sentit a la seva vida donant un cop de mà a la família asiàtica del costat de casa seva.
dilluns, 28 / setembre / 2009
Walt Kowalski, un veterà de la guerra de Corea jubilat, viu la mort de la seva dona. D'aleshores ençà, la seva vida entra en una rutina diària sense cap mena de fi. Kowalski passa els dies fent encàrrecs i les tardes al porxo amb el seu gos i netejant el seu tresor més preuat: un auto "Gran Torino" del 1972. Kowalski es limita a esperar que la mort arribi a la seva vida i menysprea tot el que l'envolta, veïns, familiars, etc.
Un dia descobreix que el seu veí adolescent d'origen asiàtic mira de robar-li el seu cotxe, per tal d'entrar en una banda de brètols de joves asiàtics. Al mateix temps, coneix la germana del noi, que l'introdueix en la seva família i fa que el noi pagui pel que va intentar de fer. A partir d'aquí, la seva manera d'orientar la seva vida canvia i es dedica a ajudar al noi. La brivalla d'origen asiàtic, encapçalada pel cosí del noi, només fa que molestar i terroritzar a la família i obliga el vell Kowalski, malalt, a actuar.
|
|
|
La pel·lícula "Mapa dels sons de Tòquio" de Isabel Coixet.
"Mapa dels sons de Tòquio" és moltes coses: una història d'amor, un thriller, un homenatge a una ciutat que l'apassiona i un càntic als personatges solitaris que tant abunden en el seu cinema.
dimecres, 2 / setembre / 2009
David (Sergi López) és un català que regenta una botiga de vins a Tòquio. La seva dona, Midori, se suïcida, cosa que trastoca el pare de la noia, el senyor Nagara, un empresari que culparà David de la mort de la seva filla. És per això que el vol veure mort. La feina l'encarreguen a Ryu (Rinko Kikuchi), que treballa al mercat de peix de Tòquio, però esporàdicament accepta encàrrecs com a assassina a sou. Mapa dels sons de Tòquio es concentra en l'encontre sentimental entre David i Ryu, sempre sota el prisma d'un amic eternament enamorat de la jove, tècnic i col·leccionista de sons, que aporta la narració poètica de la història. «El so de la pel·lícula és un personatge més», opina Coixet, que ha abocat al film la seva admiració per la ciutat de Tòquio. La barcelonina és seguidora també d'escriptors com ara Haruki Murakami, i avisa que en la creació artística les influències travessen totes les disciplines. «És absurd jutjar les pel·lícules només per les referències cinematogràfiques», opina. Coixet –que ha publicat també l'obra en format llibre a l'editorial Tusquets– firma una pel·lícula tràgica, de personatges solitaris, un film de silencis que, com agrada a la directora, deixa oberts misteris que no es revelen. «Com més diferents som, més veus que l'ésser humà està fet per trobar-se», reflexiona Sergi López sobre el contrast entre la cultura catalana i japonesa. De fet, l'actor afirma que conèixer Rinko Kikuchi ha estat el gran «tresor» del rodatge. «Treballar amb ella et reconcilia amb la idea que actuar pot ser simple», assegura. L'actriu japonesa, per la seva banda, va explicar ahir la clau per fabricar el seu personatge: «Vaig mirar dins meu si seria capaç de matar algú per la mort d'un ésser estimat. I vaig descobrir que sí, perfectament.» López diu que Coixet va fer més fàcils les escenes de contingut sexual, i que el moment en què va passar més vergonya va ser quan canta en un karaoke.
|
|
La pel·lícula "Still walking"
Dirigida pel cineasta japonès Hirokazu Koreeda, autor de la premiada "Nadie sabe".
dimarts, 7 / juliol / 2009
Acaba d'arribar a la cartellera una perla, una obra mestra que ret homenatge a la família amb honestedat, delicadesa, sensibilitat i nostàlgia. "Still Walking" és un projecte molt personal del prestigiós cineasta japonès Hirokazu Koreeda, autor de la premiada "Nadie sabe". La va dirigir després de perdre els seus pares, com si es tractés d'una teràpia. Sens dubte, és una d'aquelles pel·lícules que ens fan més bones persones!
El millor: la manera com Koreeda estima tots els seus personatges, els construeix des del respecte absolut. També es valora la naturalitat i l'autenticitat que respira tota la història.
|
|
|
La pel·lícula "Persèpolis"
Persèpolis es una pel.lícula d'animació que narra la història autobiográfica de la iraní Marjane Satrapi, la història de com va crèixer en un regimen fundamentalista islàmic i que la va portar a abandonar el seu país.
dilluns, 10 / desembre / 2007
Persèpolis
es una pel.lícula que narra la història autobiográfica de la iraní Marjane Satrapi, la història de com va crèixer en un regimen fundamentalista islàmic i que la va portar a abandonar el seu país.
El còmic ve precedit d´un gran èxit de vendes (30.000 exemplars venuts a França en un any) i un munt de premis, entre ells , el Premi a l´Autor Revelació del Saló del còmic d´Angouleme( França), ; el Premi Harvey a la millor obra extrangera 2004, a EEUU; i a Espanya, va guanyar el Primer Premi de la Pau de Fernando Buesa Blanco entre d´altres i també va ser nominada en els Premis del Saló del Còmic de Barcelona a la categoria del Millor Obra Estrangera 2002.
El còmic comença l´any 1979, quant Marjane té deu anys i des de la mirada infantil és testimoni d´un canvi social i polític que posa fi a més de cinquanta any de regnat del sha de Persia a l´Iran i dóna pas a una república islàmica.
A banda de diferenciar-se dels altres nens per haber estat educada a l´esti occidental dins d´una família de classe alta i per una pares d´ideologia progresistes i partidaris de l´islam moderat, Marji, té una gran inquietut intel.lectual per ser una nena i una gran imaginació que la porta a tenir converses amb Déu ( amb que troba semblances amb Marx) i sommiar en ser una profeta.
Al mateix temps que va creixent, Marjane sen´adona que el nou règim islàmic pel que van lluitar els seus pares ha caigut en mans dels integristes i que no porta res de bó.
La pel.lícula en animació, adapta els dos primers àlbums del còmic, i està codirigida i coescrita entre la pròpia Satrapi y Vincent Paronnaud. L´animación feta en blanc i negre, i que compta a la versió francesa amb les veus de Catherine Deneuve i la seva filla Chiara Mastroianni, en els papers de mare de Satrapi i de la pròpia protagonista respectivament. |
|
|
La pel·lícula "Slumdog millionaire"
La gran triomfadora dels Oscars de 2009 és un film emocionant i contundent. No et deixarà indiferent...
dilluns, 23 / març / 2009
'Slumdog Millionaire', una pel·lícula meravellosa
 "Una
pel·lícula meravellosa". Així és com defineix Jaume Sanllorente, el
fundador de Somriures de Bombai, la pel·lícula guanyadora de vuit
Oscars. "Slumdog Millionaire parla d'una cosa tan bella i
esperançadora com la història d'un somni que s'acaba complint, em
sorprèn que hagi aixecat polèmica", afegeix el fundador de l'oenagé.
La
pel·lícula ha provocat nombroses crítiques sobretot entre l'elit índia
i actors de gran renom de Bollywood s'han queixat que el film és un
atac a la societat índia per part dels occidentals, que han volgut
mostrar el país com "la terra de la pobresa".
Però després de
gairebé un any vivint a l'Índia i treballant en una oenagé que lluita
contra la situació dels més desafavorits de Bombai, puc assegurar que
el que es mostra a la pel·lícula és una realitat, crua, però realitat.
Una idea que també comparteix el Jaume: "Tant els personatges de la
pel·lícula com les circumstàncies que els envolten reflecteixen
fidelment la realitat existent en nombrosos ambients barraquistes de
Bombai".
L'Índia no és només el que es pot veure en les
pel·lícules de Bollywood on els carrers estan nets, no hi ha nens ni
gent mutilada demanant almoina i venent objectes de qualsevol mena als
semàfors, on mai es mostren els slums (quan a Bombai el 60%
de la població hi viu), ni els milers de persones que dormen al carrer.
Les pel·lícules de Bollywood no mostren l'Índia real i ningú es queixa,
perquè fins a cert punt serveixen per evadir-se dels problemes.
Els
crítics no poden tancar els ulls davant el que passa a tan sols uns
quants metres dels seus luxosos bungalous. Haurien de sortir de les
seves bombolles i caminar pels carrers de la ciutat, deixar per un dia
els seus cotxes de luxe amb aire condicionat i vidres foscos que no els
permeten veure el que passa fora, que és la realitat que plasma Slumdog Millionaire.
De fet, des que treballo per a Somriures de Bombai he pogut comprovar que els slums
que mostren la pel·lícula estan en millors condicions que alguns dels
que hi ha en aquesta ciutat, on la pobresa i riquesa estan molt
barrejats.
 No
tot són crítiques. A una altra gran part de la població li ha encantat
la pel·lícula i estan d'acord que retrata una realitat de Bombai. A una
amiga meva índia, quan li vaig preguntar què li havia semblat, em va
dir: " És dur veure-ho a la pantalla, saber que tot això succeeix cada
dia als carrers del lloc on vius i que molta gent viu en aquestes
condicions infrahumanes, però forma part de la nostra vida diària i no
pots passar el dia lamentant-te per això. Jo intento ajudar, li pago el
col·legi al fill de la noia que ve a netejar a casa meva, que és una
família que viu a l'slum que tinc davant de casa, però no puc ajudar tothom, queda massa per fer".
La veritat és que Slumdog Millionaire
hauria de servir perquè el Govern i aquests que tant la critiquen
fessin tots els possibles per pal·liar el problema de les màfies,
l'explotació infantil i la pobresa que pateixen cada dia els més pobres
d'aquesta ciutat.
Comentari d'Ana Andrés publicat al Periodico de Catalunya el 10 de març passat (Ana Andrés treballa per a l'ONG Sonrisas de Bombay, fundada pel periodista Jaume
Sanllorente, que coopera amb un orfenat, dos escoles i impulsa
projectes a favor dels leprosos)
|
|
|
La pel·lícula "La clase"
Un film francés sobre les dinàmiques de l'escola i la societat en que vivim. Una pel·lícula que obliga a reflexionar.
dilluns, 26 / gener / 2009
François és professor a
l'institut d'un barri marginal dels afores de París, marcat per la
immigració. Emprèn l'inici del curs amb energia, però la problemàtica
social i l'actitud d'uns alumnes adolescents i amb ganes
d'autoafirmar-se acabarà posant al límit la seva paciència i el seu
coratge. Per superar-ho, apostarà per un mètode que sorprèn els
alumnes, tot i que cal veure si funcionarà. "La clase", premiada a
Canes, és un film de Laurent Cantet ("Hacia el sur", "El empleo del
tiempo").
- Títol original: Entre les murs
-
Producció: França, 2008
-
Direcció: Laurent Cantet
-
Intèrprets: François Bégaudeau, Vincent Caire, Olivier Dupeyron, Patrick Dureuil
-
Gènere: Drama
-
Recomanada per a... - A partir de 7 anys
-
Estrena: 14/01/2009
2008: Festival de Cannes: Palma de Oro
----------------------------------------
"Una astuta e inteligente película sobre la identidad moderna de
Francia y sobre el intento de transformar a los jóvenes en ciudadanos a
través del diálogo." (Manohla Dargis: The New York Times)
----------------------------------------
"Hace didactismo del bueno con un estilo cercano al docudrama. (...)
Una película que respira autenticidad" (Carlos Boyero: Diario El País)
----------------------------------------
"Sincera y honesta" (Luis Martínez: Diario El Mundo)
----------------------------------------
"Tiene mucha miga dentro, y un cine fragante, cálido y a la vez fresco
(...) El debate es completo (...) Igual que la película" (E. Rodríguez
Marchante: Diario ABC)
----------------------------------------
"Todo un prodigio de montaje que recoge con elegante precisión los
pormenores de una batalla dialéctica y vital sin solución (...) una
propuesta verdaderamente atípica, formalmente valiente, dramáticamente
hipnótica y temáticamente imprescindible. (...) Puntuación: *****
(sobre 5)." (Alberto Bermejo: Diario El Mundo)
----------------------------------------
"Sigue su impronta de cine social, utilizando el formato de falso
documental (...) merece figurar en el grupo de películas con
aspiraciones de figurar en el palmarés de Cannes." (Lluís Bonet Mojica:
Diario La Vanguardia)
----------------------------------------
Candidata al Oscar a la mejor película de habla no inglesa. (FILMAFFINITY)
|
|
|
El llibre "La doctrina del xoc" de Naomi Klein
Després de "No Logo" la Naomi Klein torna a mostrar-nos les conseqüències del nostre sistema de vida. L'economia afecta la vida de les persones i Klein denúncia les crueltats que es provoquen.
dilluns, 19 / maig / 2008
Comentari del llibre
La doctrina del xoc. L'ascens del capitalisme del desastre
Naomi Klein, Empúries, Barcelona, 2007, 739 pp.
Per elaborar i analitzar teories econòmiques sol haver dos sistemes diferents. La primera, apriorística, basada en idees prèvies i servidora d'interesos foscos, és plena de certeses absolutes i basada en dogmatismes inflexibles. Més o menys, podria aplicar-se als economistes de Chicago, o més pròximament, el nostre neoliberal Xavier Sala-Martín. La segona, basada en evidències i documentació, a partir de l'observació de la realitat, és la que representa aquest llibre, probablement un dels textos del segle.
Naomi Klein, que ja havia trasbalsat el panorama intel·lectual amb el seu No Logo, dóna solidesa interpretativa a una història complexa, aparentment contradictòria, que, paradoxalment mostra una coherència impecable. Els diversos electro-shocks en forma de crisis econòmiques i humanitàries, estan estretament connectades amb l'"èxit" de la "nova economia", que no és altra que la de la vella explotació atiada per la cobdícia. Més info: http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/77281Font: La bitàcola de Xavier Diez
|
|
|
|
La pel·lícula "Juno"
Juno és una comèdia amb uns diàlegs sorprenentment madurs sobretot els de l'actriu protagonista. La història comença quan ens assebentem que Juno, jove adolescent de 16 anys està embarassada i després de decidir de no voler avortar la seva solució passa per donar el fill en adopció i escull a uns pares benestants que viuen a l'altra punta de la ciutat.
dilluns, 3 / març / 2008
Ha estat la sorpresa de l'any. I també ho ha estat als Oscar com ho va ser l'any passat
Little Miss Sunshine
.
Té quatre de les millors nominacions: Millor pel.lícula, millor director per Jason Reitman, millor guió per Diablo Cody i millor actriu per
Ellen Page
(tota una agradable sorpresa!!! després parlaré d'ella).
És una història fresca, d'adolescents, però no té res a veure amb les comèdies d'adolescents barrueres i de vocabulari desagradable que fan avui dia. No té res a veure!
Juno
és una comèdia amb uns diàlegs sorprenentment madurs sobretot els de l'actriu protagonista. La història comença quan ens assebentem que Juno, jove adolescent de 16 anys està embarassada i després de decidir de no voler avortar la seva solució passa per donar el fill en adopció i escull a uns pares benestants que viuen a l'altra punta de la ciutat. Les situacions són divertides i amb uns diàlegs com he dit abans molt punyents on la protagonista absoluta és aquesta noia que amb tan sols 16 anys és la més adulta de tots els que l'envolten.
El casting , trobo que està molt encertat: el pare,J.K.Simmons (és el cap de Kyra Sedwick a The closer) , és un militar retirat que accepta la situació de la seva filla acompanyant-la a les visites als pares adoptius, la madrastra
Allison Janney
(la recordereu com a cap de premsa de El ala oeste de la Casa Blanca, o sobre tot fent de parella de la Meryl Streep a Las horas) té dos moments entranyables quan posa a ratlla a la infermera que li fa la ecografia a la Juno i quan es troba al final amb la
Jennifer Gardner
, aquesta que està estupenda fent de possible mare adoptiva, pija, controladora, molt lluny dels papers de dona guerrera com a Elektra o a Alias, el seu marit Jason Bateman (que el recordereu sobre tot fent de TeenWolf aquella horrorosa comèdia d'adolescents en que ell era l'home llop), o l'amiga Olivia Thirlby que aquesta si que fa de'adolescent tonta però que està en tot moment amb la seva amiga.
Però el millor encert és sens cap mena de dubte Ellen Page l'actriu que interpreta a Juno. Dóna un caliu al seu personatge tan entranyable que et fa tenir un somriure tota la pel.lícula. No dramatitza mai la seva situació, al contrari, n'és totalment conscient d'ella i és la que pren les solucions més madures, malgrat els seus 16 anys. La nota final, lo millor de la pel.lícula. No m'estranya que l'hagin nominat, no guanyarà però és una bona recompensa a un bon treball . Caldrà seguir-la de prop per què crec que farà molt bones coses!!!
Comentari del blog: PARLEM UNA MICA DE CINEMA?
|
|
|
La pel·lícula "Una verdad incómoda"
Si penses que les alteracions meteorològiques que ja patim són normals... no veges aquesta pel·lícula... Si creus que la desertificació, la sequera, els huracans... tenen alguna explicació comuna, aleshores, ací trobaràs algunes respostes.
dimecres, 25 / juliol / 2007
Us recomanem el film Una veritat incòmoda - An inconvenient truth, dirigit per Davis Guggenheim, on l’ex-vicepresident dels EUA, Al Gore, ens narra els efectes que pot tindre el canvi climàtic sobre els humans. El canvi climàtic induït per l’ús i abús de la crema de combustibles fòssils, abocant Carboni fòssil (en forma de CO2) a l’atmosfera, fa que la Terra s’escalfe, en retenir la radiació solar i es destaroti el clima.
L’estrena d’aquest film, guardonat al festival Sundance, que ha anat precedit d’un viatge promocional per Europa d’Al Gore i del qual Larry King va dir: ‘un dels films més importants mai realitzats’.
Ja està en DVD... |
|
|
"Canvi climàtic circus" l'últim monòleg de Xavi Castillo
En este nou espectacle, Xavi Castillo promet “callar-se la boca” i denunciar, amb sarcasme i humor, els abusos que les societats més avançades realitzen sobre el que ens queda de Natura.
dilluns, 3 / març / 2008
Després d'espectacles com “El Chou”, “L'estrany Viatge” o “L'heretge de Xàtiva”, Pot de Plom i Xavi Castillo proposen “a new experience”: una historieta sobre el Canvi Climàtic, un espectacle comicoapocalíptic que jugarà amb el calfament global, l'efecte hivernacle, la pujada del nivell del mar, el desgel dels pols, les sequeres, la revolució de la fauna i flora, la desforestació, el G-8... en resum: la Terra està calenta! Així que Pot de Plom proposa: folleu, folleu que el món s'acaba!!
|
|