MINUTS DE SAL
Passen les fulles
i el quadern mai mor.
Els quadres s’omplin
de lletres desvetllades
i de traços negres.
Passen les estacions.
Llunyà és l’oratge
dels somnis.
Llunyà l’hivern
i llunyà l’estiu també.
Sòls sé donar voltes
i girar en aquest oceà,
sense destí i sense rumb.
Sense sentit.
I ací,
mentre sona aquesta cançó
escric alçada,
enmig de l’aire gelat de l’estiu.
TEMPS
A l’estrella del rellotge
lluenteja el temps
i es forma el trencaclosques.
Un trencadís de records,
si alguna peça cau
es dibuixa en forma de paper.
I algunes encara ben col·locades
volen tindre autoretrat
Fent d’anys un segon
i d’un segon, anys.
TAULELL
Enyore el caure d’unes fulles caduques,
i aquell vent que fa la pell de gel,
la pluja i la humitat d’uns dies de tardor.
El fred.
Perquè ací, baix el cel de fils d’or
es fa aigua la cara i ferro la terra.
I el cervell es fa boira.
Es fa taulell.
Taulell sense mosaic
crit sense so, ocell sense ales,
i emmudeix sense rima
en aquest vers.
BOIRA
Enmig d’aquest núvol de fang
i com en un somni,
em mou la corrent
i m’espenten aquelles notes,
i m’empresonen.
En la seua aura de so
canta un ocell en la seua gàbia.
S’acaben les paraules
perquè no hi ha més a dir
ni a callar.
La mà es cansa
els traços es fan efímers
enmig d’aquest núvol de fang.
VOL DE SEDA
Vol de seda,
rialla innocent
i perduda.
I furtada pel temps.
El sòl tremolava
per curar de la teua mel,
mel de so i melodia,
de cor ple,
de sol del migdia
i d’anhel.
Riure d’hora llunyana
però present,
recordada.
Cor de caramel,
el sucre dels teus llavis roman encara
gravat amb foc i gel.
Encara que la nit t’ha visitada.
Perquè ets la llum al cel:
la meua rialla furtada
i tornada pel temps.
PENYA-SEGAT
Corre el vent als meus llavis,
alliberant les paraules
que trenquen amb les ones
a l’ esmolat i cobert penya-segat.
Sòl.
Sòl de rajola, de formiga,
de paper de periòdic.
Pis de trencadís,
forma l’eco,
el meu eco.
L’eco del meu so,
alliberat pels llavis
on corre en vent,
trencant al negre i cobert
penya-segat.
CENDRA
Llar, les teues flames han canviat,
s’ha ensordit el teu crepitar.
Crepitar de deus i morts, de flama i fum.
Si feia l’angoixa el teu joc dubtar,
ara t’has convertit en cendra.
Si al teu dubte jo accedia,
no era més que la vacil·lació meua.
Així és que a mi tu m’espentes ara
i és sols per la teua causa
que has caigut a la teua trampa
i que jo t’haja encapçalat.
EN EL GRIS
Entre en el gris.
No tinc llum, encenc un dit
com deia l’escrit.
Per a no cridar l’atenció ací,
pinte la llum de gris,
i em pinte jo de gris,
com aquell home antic.
He entrat en el gris
i he encès un dit,
buscant un pardal ardit
que deia un escrit.
He avançat pel camí
d’aquest estrany gris
i no he vist cap personatge antic.
Així que he eixit del gris,
he apagat el dit
i he fugit
damunt d’aquell pardal ardit.
LLUNYANIA
Es veu el pou allunyar la seua ombra.
No arriba ací l’aigua del seu fons.
No se sent el rossinyol cantar
les notes que m’impulsen.
El temps no sap què fer
amb ell mateix.
No es comprenen les paraules,
el món està a l’inrevés.
No es veu ací l’ombra.
No arriba l’aigua del pou.
REFLEX
Estic al reflex del meu perfil
mirant la terra i el sol.
El camí es dibuixa
en el mirall d’aquest tren.
L’espill d’aquest moment
revela en negatiu
aquest paisatge mòbil,
verd, blau i groc.
Veig passar els arbres
i escórrer-se la llum
damunt els núvols.
El sòl humit i el riure del bosc.
Plou.
M’enganya aquest mirall,
és possible?
Riuen els oms.
L’aigua picoteja
la finestra d’aquest tren
xopant el bosc i la via
i jo veig els oms rient.
MÉS DEL MATEIX
Més del mateix,
es repeteix l’escena
com en un disc ratllat.
Deixant a les finestres
les restes de tinta
gastada escrivint una mateixa frase.
Espere que el tinter es tombe
amb aquest vent pastós i palpable
abans que les finestres es tornen negres.
I encara això, preferisc tancar el llum
abans que el costum forçe la mà i la veu
a repetir les mateixes paraules.
Preferisc que les finestres engresquen
per poder eixir i oblidar-me d’elles
i veure des de fora
aquest lloc marcat de restes de tinta.
Mirar des de fora, com a públic
d’un teatre d’una sola escena.
Més del mateix.
PARAULA LÍQUIDA
Quan les paraules emmudeixen
i has de fer ploure la teua idea,
si núvols i llamps t’ensenyen a escriure
sempre és fàcil pensar.
Però la llum no és consellera
si has de passar pel filtre
com a paraula líquida.
Quan és el sol qui està al cel
el paper repel·leix el llapis
i els llavis no parlen
i les orelles emmudeixen
perquè s’ha eclipsat els seu so.
Perquè la llum no és consellera
de llapis i paper.