PARES D'ACOLLIDA: HEROIS ANÒNIMS
Clara Requena Benito / Premi específic per a joves del municipi
Els xiquets. Aquelles ànimes innocents, que sense tindre cap culpa, acaben pagant pels nostres errors i maldats. Per què?, es pregunten uns; ignorància és la resposta d’altres, però són pocs els que es preocupen i menys encara els que fan alguna cosa. És el cas dels pares d’acollida, aquells grans desconeguts, ja que la seua obra no està prou reconeguda. I és una vertadera llàstima perquè, sense ells, més xiquets del que nosaltres creiem estarien molt més desemparats del que per desgràcia ja estan.
Molts casos hi ha hagut, n’hi ha i n’hi haurà; m’agradaria poder parlar de tots, però com això és impossible deixaré testimoni d’un d’ells: és el cas del doctor Andreu Ferrer.
Corria l’any 2003, Europa occidental vivia submergida en la preocupació que el terrorisme islàmic i la guerra de l’Iraq produïen, i en la divisió d’opinions a favor o en contra que predominaven en els diferents governs europeus, tant era així que molts governs i sobretot l’opinió pública es van oblidar de les discòrdies i l’hostilitat que encara predominaven en alguns països d’Europa de l’Est, com a Bòsnia i Hercegovina, on la inestabilitat governamental i social fruit d’una guerra civil, per la seua independència de Sèrbia i Montenegro, maltractava el país. Durant els anys de guerra milers de persones hi van morir i moltíssimes més van resultar ferides, tot finalitzat amb la signatura del tractat de Dayton per part dels presidents de Bòsnia, Croàcia i Sèrbia; amb aquest tractat es pretenia garantir una pau estable i duradora i permetre la reconstrucció dels països, però la realitat ha resultat ben distinta.
Actualment Bòsnia té un govern propi, però l’ONU encara hi exerceix un paper molt important, intentant mantindre l’estabilitat i la seguretat, i desenvolupar un bon sistema sanitari.
És en aquest període de temps quan les tropes de pacificació de l’ONU es troben en plena campanya de trasllat de xiquets amb malalties greus i que requereixen tractaments especials que no se’ls pot oferir a Bòsnia, a països on es puguen atendre totes les seues necessitats de salut ( Espanya, França, Anglaterra...) i és d’aquesta manera com Vladímir Delibasic, un xiquet de set anys de Sarajevo que patia un tumor mediastinal, va arribar a les mans del doctor Andreu Ferrer.
Tot començà quan el capità Marcos Sanchis fou designat per a l’organització d’un dels combois amb xiquets, encara que era del domini dels seus superiors a quines ciutats anirien els menuts per a ser tractats, va decidir fer una suggeriment, ja que el xicotet Vladímir li havia arribat a l’ànima.
- Amb el seu permís, comandant- va dir des de la porta de l’oficina del seu superior.
- Diga’m, Sanchis.
- Conec el lloc perfecte on podria quedar-se un dels xiquets, és a València, concretament a casa d’un dels meus millors amics: el doctor Andreu Ferrer.
- Si n’està tan convençut, veuré què puc fer.
Així va ser com Andreu, un matí del 2 setembre de 2003, va rebre la telefonada del seu amic, que volia parlar amb ell sobre un assumpte de vital importància, de manera que es dirigí cap al lloc de l’encontre.
Andreu Ferrer era un cardiocirurgià de l’hospital La Fe de València. Era un home alt i fort, l’aspecte del qual pareixia molt brusc. No era el que es diu un home molt atractiu, ja que els seus trets eren freds i durs, però es veien contradits per l’opinió dels seus pacients perquè Andreu resultava ser molt agradós i tendre, qualitats que només eren comparables a la seua intel·ligència i destresa en el treball. En aquells dies era solter i tenia trenta-quatre anys, vivia tot sol en un apartament prop del seu treball.
El dia que va rebre la telefonada li faltaven tres dies per a començar les seues vacances, les quals esperava amb molta il·lusió, perquè anava a fer un viatge per Europa, i molt content anà a l’encontre d’aquell amic que feia tant de temps que no veia, sense sospitar com anaven a canviar les seues vacances.
I va arribar al restaurant La Piula, al carrer de Burriana, on ja l’esperava Marcos assegut a una de les taules exteriors. Es van abraçar molt feliços de tornar-se a veure, i a petició d’Andreu, Marcos li va relatar, en la mesura que estava autoritzat, els mesos de por, incertesa i violència que havia passat a Bòsnia, com les morts i la destrucció dels grups ètnics violents feien que la vida diària de la gent fora un infern, i com l’havien posat al càrrec d’un dels combois d’evacuació de xiquets. Quan va arribar a aquest punt, el militar es va detindre contemplant greument el seu amic.
- Què passa? Et trobes malament?
- Vull ser-te sincer, amic meu, la raó per la qual t’he cridat no és per a passar una bona estona amb tu, sinó perquè he de demanar-te un gran favor i et comprendré si no volgueres fer-lo.
- Vinga, digues-me’l, segur que no és per a tant.
Animat per les paraules del seu amic, Marcos començà a relatar com, en una missió de reconeixement i rescat, havia conegut Vladímir en una clínica mig derruïda dels castigats barris marginals de Sarajevo. El seu pare no tenia treball, com tants altres homes en aquells moments, i per tant no podia pagar-li el tractament necessari per a la seua malaltia.
- De seguida em va arribar al cor i vaig pensar que tu series la persona indicada.
- Indicada per a què?
- Perquè es quede a ta casa a la teua cura mentre el tracten.
- Jo? I per què no tu? A mi no em coneix.
- Jo no puc perquè me’n torne a Bòsnia amb els meus, però creu-me que si poguera ho faria. Abans que prengues una decisió vull avisar-te que ser pare d’acollida no és una tasca fàcil.
Andreu ho va meditar una estona i a la fi va accedir, pensant que estaria bé fer alguna cosa per aquella pobra gent.
- Clar que ho faré, però encara no m’has dit quina és la malaltia que pateix el xiquet.
- Té un tumor mediastinal.
Mitja hora més tard Andreu tornava amb el seu cotxe pensant en la mala sort de la pobra criatura. Com a metge que era no podia deixar de pensar en els símptomes de la malaltia: febre, dificultat respiratòria, dolor toràcic, esgarrifances...; les proves que hauria de passar: radiografies, tacs, biòpsies...: per no parlar de l’operació per a extirpar el tumor o fins i tot les possibles complicacions del postoperatori. Mentre pensava en açò la seua ànima anava omplint-se de tristesa i no parava de preguntar-se per què passarien aquestes coses als xiquets. Per molt que fóra metge no deixava de ser un ésser humà i no podia impedir el descoratjament que li produïen els sofriments dels seus pacients. En aquell moment en què els seus pensaments eren tan negres prengué una decisió: faria tot el possible per què el temps que passarà amb ell el xiquet fora el més agradable possible.
Quan arribà a casa va fer unes telefonades per tal d’anul·lar les vacances programades, aleshores, va penjar el telèfon i es posà a observar la seua casa: era un pis de dos habitacions, un menjador, un bany i una cuina. El seu aspecte era clarament el d’un apartament d’un home sol, aquell no era lloc per a un xiquet. Les parets pintades de blanc donaven al pis un aspecte extremadament seriós. L’habitació que pensava donar al menut només tenia un llit i un trist armari, no hi havia joguets i l'ambient era d’una habitació sense habitar.
El seu pis, del qual s’havia sentit tan orgullós hores abans, ara se li presentava buit i sense vida. Però encara tenia tres dies abans de l’arribada de Vladímir. Compraria joguets, pel·lícules de dibuixos animats i decoraria l’habitació.
Així va ocupar els dos dies següents quan al matí del tercer dia, el 5 de setembre, agafà el cotxe i es dirigí cap a l’aeroport de Manises per tal de recollir el seu nou company de pis.
Encara que estava molt nerviós, quan va vore el xiquet els seus nervis es tranquil·litzaren un poc. Va traure, de la bossa que portava, un diccionari de serbi i un ós de peluix i s’hi va apropar.
En altres circumstàncies el xiquet li hauria paregut un autèntic àngel, però la malaltia i les dificultats havien fet de les seues . Era un xiquet ros amb uns ulls blaus que en altres temps devien haver reflectit innocència i felicitat, però ara eren tristos i estaven marcats per uns grans cercles obscurs davall els ulls. No era molt alt i la primesa del seu cos era alarmant.
Venia agafat de la mà d’una tinent de l’exèrcit i el temor a aquell homenot tan gran era evident i s’intensificà quan aquest va dir en un serbi molt roí:
- Zdravo. Ja sam Andreu, a ti?(Hola, jo sóc Andreu, i tu?)- li va dir Andreu mentre li donava l’ós.
Les paraules no van fer mol d’efecte, però el joguet aconseguí que el xiquet se li acostara.
La tinent, Vladímir i ell van passar el dia junts mentre el menut s’anava acostumant al metge. I va resultar que era un xiquet bastant sociable, donades les circumstàncies. Quan a les sis de la vesprada tornaven a casa, Vladímir ja anava de la mà d’Andreu mentre la tinent li donava les últimes instruccions:
- Els nostres reconeixements han demostrat que el xiquet té un xicotet problema de nutrició. Durant les pròximes dos setmanes vostè s’encarregarà de posar-lo fort per a l’operació, durant aquest període de temps se li realitzaran les proves pertinents i si tot marxa com està planejat, l'operaran en finalitzar aquestes dues setmanes. Si té qualsevol problema,telefone a aquest número i estaré ací en un no res.
-Zbogom Vladímir. (Adéu, Vladímir)
En arribar van pujar a casa i Andreu li ensenyà la seua habitació, la qual havia canviat molt en dos dies: les parets estaven pintades d’un blau cel molt bonic, hi havia prestatgeries amb joguets i contes. Va posar les escasses pertinences del xiquet a l’armari i com pogué li va fer entendre que aquella era la seua habitació i les seues coses.
Se l’emportà al menjador on el deixà veient els dibuixos mentre feia el sopar. Estava clar que Vladímir no es trobava bé, ja que no parava de tossir i els seus moviments eren lents i sense energia. Açò seria més dur del que en un primer moment es pensà.
En anar a parar taula comprovà que el xiquet s’havia adormit abraçat a l’ós, i mentre la tendresa l'envaïa es va jurar a si mateix que faria tot el possible pel xiquet.
El va despertar i van sopar junts. El xiquet es mantenia silenciós mentre menjava ràpidament com si temera que li anaren a llevar el plat. Andreu li anava contant anècdotes i històries de manera senzilla, pot ser que Vladímir aprenguera un poc de valencià. Va recollir-ho tot i es disposà a gitar el xiquet. Al dia següent com no havien d’anar a l’hospital li compraria roba nova ja que la seua era vella i escassa.
La nit transcorria tranquil·lament fins que un soroll va despertar el metge, assegut al seu llit va escoltar el silenci de la nit durant una estona fins que el tornà a sentir. Provenia de l’habitació de Vladímir. Es va alçar i corrent es dirigí pensant que es trobava malament. Irrompé a l’habitació i el trobà plorant i balbucejant paraules entretallades:
- Mati...koban...ispaliti. (Mare...fosc...foc)
- No passa res, Vladímir, estic ací- deia Andreu mentre s’acostava.
El va agafar amb una manta i pogué comprovar que tenia febre, de manera que se l’emportà amb ell. A la seua cambra l’assegué al seu costat i li donà un Termargin per a la febre, i a la claror de la llum el va consolar fins que es van adormir, i passaren així la seua primera nit junts.
L’endemà, ja ben entrat el matí se n’anaren junts al centre comercial El Saler, de moment Vladímir no tenia febre, encara que la seua tos pareixia pitjor, si empitjorava se’n tornarien a casa. El xiquet estava bocabadat per la quantitat de tendes, de gent i de coses diferents que hi havia. Andreu es complaïa veient com havia tornat un poc de color a les galtes del menut i arribà un moment en què va creure veure un somriure, però com que Vladímir no tenia moltes forces acabà portant-lo al braç. Fou un gran dia en el qual el seu vincle es va fer cada vegada més fort.
Per la nit, com Andreu ja estava sobre avís va gitar el xiquet i deixà el llum encès, però, així i tot, a mitjanit Vladímir el va despertar:
- Jezero, biti voljan.(Aigua, per favor)
- Clar Vladímir.
Li la va donar i pogué comprovar que tenia febre una vegada més, pel matí quan anaren a l’hospital ho comentaria a la doctora Martí, la seua pediatra.
- Koban. (Fosc)
- No et preocupes.- I se’l tornà a emportar a dormir amb ell.
Al matí següent, i de camí a l’hospital, el metge intentà tranquil·litzar el xiquet dient-li que les proves no eren res, que no li farien mal i que no anava a separar-se d’ell, però encara que hagueren ideat una forma de comunicació bastant eficient, la diferència de llengües continuava sent un greu problema.
Quan van arribar, el xiquet començà a posar-se molt nerviós i Andreu l’agafà en braços de manera que Vladímir s’abraçà al seu coll com si la vida li depenguera d’allò.
Una vegada començades les proves, i com que el metge no volia deixar sol el xiquet ni un moment, Andreu va utilitzar la seua influència com a personal sanitari que era per tal d’estar amb el menut tot el temps; les primeres proves no van ser molt terribles, però la biòpsia resultà el més dur de tot; encara que el xiquet estava sedat, per a Andreu va ser com si li la practicaren a ell mateix.
Afortunadament, no hi va haver cap incident i en finalitzar el metge es pogué emportar el xiquet a casa on passaren la resta del dia i l’endemà veient dibuixos animats, jugant i llegint llibres.
Com que no havien de tornar a l’hospital fins una setmana després, per veure els resultats de les proves, Andreu va decidir mostrar a Vladímir com de bonica i divertida era València. Tenia moltes excursions planejades, però el primer destí seria L’Oceanogràfic. De segur que veure tots aquells animals faria que oblidara part del seu dolor.
L’excursió tingué l’efecte desitjat, els ulls del xiquet eren com plats i l’emoció i la curiositat de veure tantes criatures noves li van donar una mica més d’energia de la que tenia. Però la culminació de tot va ser durant l’espectacle al dofinari; com que Vladímir no havia vist mai aquesta classe de mamífers, la novetat feia que a Andreu li costara mantindre’l assegut.
- Oni su delfin, Vladímir. (Són dofins, Vladímir)
En acabar l’espectacle el menut li digué:
- Iznova. (Una altra volta)
- D’acord.
A la vesprada, quan ja tornaven a casa, després de recórrer tot L’Oceanogràfic de pam a pam i de veure l’espectacle de dofins dues vegades, el xiquet s’adormí en els braços d’Andreu, aquest mentre el mirava pensava com de bonic i gratificant era l’experiència de ser pare d’acollida.
Els dies passaven entre excursions i passejos, Andreu va portar el xiquet a la platja, a passejar per l'antic llit del riu Túria, i fins i tot el portà al Gulliver, on el xiquet va traure forces per poder tirar-se, amb Andreu és clar, per alguns tobogans. El xiquet es divertia molt, encara que la febre i els malsons tornaven cada nit per a recordar a ambdós la crua realitat.
Quan va arribar el dia de recollir els resultats de les proves, el 14 de setembre, els nervis devoraven Andreu per dins. Els resultats no eren bons: el tumor encara que no era maligne ni tenia ramificacions (la qual cosa ja era d'agrair) era molt més gran del que en un primer moment pensaven. Com que era tan gran, feia un poc de pressió als pulmons i allò provocava el cansament, la tos i el dolor, entre altres coses. Els metges, després de reunir-se per tal d’examinar les proves havien pres una decisió: l’operarien en dos dies, cinc dies abans del que s’havia planejat, per això el xiquet hauria de quedar-se ingressat a l’hospital.
Els nervis d’Andreu es convertiren en preocupació, i això va ser pitjor, ja que l’oprimia i se li feia molt dur afrontar l’operació; hi havia tantes preguntes al seu cap que no sabia per on començar: “I si el cor també esta oprimit? I si hi ha ramificacions que no han vist? I si hi ha una infecció en el postoperatori?”. Estes i altres preguntes li oprimien el cap mentre intentava parèixer el més serè possible davant del xiquet fent-li somriures tranquil·litzadors.
A partir del moment en què el xiquet es quedà instal·lat a una habitació, esta es va convertir en la casa d’Andreu, a penes eixia d’allí per tal que Vladímir no es preocupara, i sempre que ho havia de fer era quan es quedava alguna persona amb ell, i sempre poc de temps.
El temut dia de l’operació arribà i la separació de Vladímir quan se l’emportaren fou terrible, i la soledat de la sala d’espera no ajudava gens. Quantes vegades havia estat en aquella sala repartint notícies sobre els pacients! Com de diferent era quan la moneda canviava de cara! Ara veient-lo des del costat fosc s’adonava que aquella habitació pareixia una gàbia i les parets el feien creure que d’un moment a un altre anaven a caure damunt d’ell, i a més el rellotge pareixia haver-se posat en contra d’ell i els minuts no passaven. Qualsevol persona que haguera passat per allí podria dir que Andreu estava a punt d’un col·lapse nerviós i que si seguia recorrent la habitació d’un costat a un altre, faria un forat al terra.
A la fi, i després de quasi quatre hores de turment, la doctora va eixir per parlar amb ell. L’operació havia anat perfectament, el tumor havia sigut extirpat, havien comprovat que els òrgans interns no estaven danyats i, efectivament, no hi havia ramificacions. Així i tot Vladímir havia de passar dos dies a intensius davall una atenta vigilància i control per evitar el desenvolupament d’infeccions, a continuació si tot anava bé, el passarien a una habitació i en un màxim de quinze dies se’l podria emportar a casa.
A pesar de les bones notícies, la preocupació no deixà a Andreu del tot els dos dies següents, ni tan sols quan portaren el xiquet a l’habitació, però va disminuir molt en el moment en què per fi pogué abraçar el menut.
Passats els quinze dies, l’1 d’octubre, Andreu se’l pogué emportar a casa, la doctora li digué que no el traguera molt de casa en uns dies, només quan vingueren a fer la revisió dels set i dels quinze dies.
Les vacances d’Andreu s’acabaven i va haver de demanar una excedència de tres mesos, per tal de poder estar amb Vladímir. Per sort no va tindre cap problema i el metge pogué continuar estant amb el xiquet les vint-i-quatre hores.
Aquests primers dies a casa, encara que no eren tan durs com a l’hospital, tampoc eren un camí de roses, i el pitjor eren, com sempre, les nits; encara que ja no tenia febre, els malsons i la incomoditat que patia el xiquet van fer que Andreu passara moltes nits sense dormir, es quedava amb ell a la seua habitació amb la maneta del xiquet entre les seues, per tal que el menut sabera que no estava sol, i ajudant-lo a canviar de posició quan es cansava d’una. Com no podien eixir de casa passaven el dia jugant, veient dibuixos i llegint contes. Andreu aprofità aquells dies per ensenyar al xiquet valencià, i amb gran sorpresa d’Andreu, Vladímir resultà ser molt intel·ligent i amb una velocitat d’aprenentatge sorprenent. Prompte començà a cridar-lo “pare Andreu” i a dir altres paraules, el seu nivell era molt baix, és clar, però el suficient perquè les barreres de comunicació entre els dos disminuïren.
Pocs dies abans de la revisió dels quinze dies, Andreu no va poder resistir el desig de portar el xiquet a veure el castell de focs artificials que es fa tots els anys el dia Nou d’Octubre. Una part seua li deia que no havia de traure el menut sense l’autorització de la seua doctora i encara menys de nit, però una altra part li deia que no podia deixar el menut sense veure aquell espectacle tan grandiós i que possiblement no tindria més oportunitats de veure. Així que va prendre totes les precaucions possibles quan arribà el moment d’anar-hi. Agafà una jaqueta per al menut i una màscara que havia agafat de l’hospital, ja que encara que no fera fred volia disminuir al màxim les possibilitats que es posara malalt. Portant-lo al braç, agafaren el cotxe a l’aparcament, i Andreu va estacionar el cotxe prop de Vivers. Després van agafar un bon lloc i assegut Vladímir als seus muscles van contemplar aquell gran joc de llums, colors i sons. Al principi el soroll molestava al menut, però veure totes aquelles figures dibuixades al cel li van donar una energia i una vida que no havia tingut des d’abans de l’operació. Andreu estava segur que mai oblidaria aquella nit.
La revisió dels quinze dies va ser molt satisfactòria, el xiquet es recuperava molt ràpidament i els doctors no deixaven de dir com d’afortunat havia sigut. Per fi la doctora autoritzà el xiquet a començar a eixir de casa encara que molt a poc a poc, i evitant que es cansara en extrem. Andreu es va alegrar molt ja que els últims dies, i després de l’eixida clandestina a veure el castell, li era molt difícil explicar a Vladímir que no podien fer més excursions, i el menut es posava molt nerviós i impacient. A més, un poc de sol no li faria cap mal.
Cada dia era més evident que el xiquet es trobava moltíssim millor, i en totes les excursions que feien volia provar-ho tot. Començà a fer demostracions d’una energia cada vegada més gran, anava corrent pel parc, jugava als espais infantils i anava tirant de la mà d’Andreu perquè aquest caminara més de pressa. Al pobre metge li costava cada vegada més treball evitar que Vladímir fera moviments bruscs, perquè a penes feia poc més d’un mes que havia sigut operat d’una malaltia molt greu, i encara havia de tindre molta cura, però tots els seus esforços eren inútils, ja que el xiquet se sentia, per primera vegada en molt de temps, amb la suficient energia i ganes per a fer coses pròpies de la seua edat. Veure’l així de bé va fer que Andreu s’adonara de com de ben aprofitades havien estat les nits sense dormir.
Un dia, a final d’octubre, va rebre la telefonada de la tinent que li entregà al xiquet, volia informar-se de com es trobava Vladímir, Andreu molt content dels progressos li relatava les aventures del xiquet, la seua primera visita al cine, i l’energia que ara tenia. Fou parlant amb la tinent com s’assabentà que l’aniversari del menut era el 6 de novembre, una setmana abans que tornara a Bòsnia. D’aquesta manera Andreu prengué la decisió de celebrar-ho d’una manera molt especial.
Comprà menjar, dolços i un pastís de xocolate, adornà la casa amb globus, i cintes de colors, invità els xiquets dels seus companys i amics, i contractà un pallasso per animar la festa. Que bé que s’ho passaran Vladímir i els altres xiquets! Quants de regals tindrà! La idea de contractar el pallasso va ser un èxit, al principi Vladímir es va astorar un poc d’aquell home disfressat, però quan va veure els jocs i els trucs de màgia, la por fugí i es quedà la diversió.
Però així i tot va arribar l’odiat dia de la separació, Andreu li havia explicat que se n’havia d’anar amb els seus pares i que el trobaria faltar. El xiquet li preguntà si no podia anar-se’n amb ell i el metge molt trist de veure la decepció en aquells ulls blaus li hagué de dir que no podia, però que no passava res, que s’escriurien i que en les seues pròximes vacances d’estiu aniria a veure’l. Això consolà un poc el menut, però el dolor de la separació estava present.
Anaven caminant per l’aeroport de Manises agafats de les mans, quan arribaren a on esperava la tinent s’abraçaren i s’acomiadaren l’un del altre; cap dels dos volia separar-se, però la urgència de l’eixida va fer que la tinent s’emportara el xiquet. I allí es va quedar Andreu, veient com desapareixia de la seua vista aquell menut que tantes alegries i dificultats li havia fet passar; per una part se sentia satisfet de la seua acció, però quan l’avió s’enlairà s'enfrontà a la crua realitat: s’havia quedat sol.
EPÍLEG
UN ANY MÉS TARD
Marcos li havia telefonat aquell matí, en una setmana arribaria Vladímir per a fer-se la revisió d’un any. El seu amic volia assegurar-se que el xiquet es quedaria amb ell. “Per descomptat” fou la resposta d’Andreu.
Havia passat un any, i encara que el metge havia mantingut contacte amb els pares de Vladímir i amb el xiquet, li havia faltat moltíssim. Com d’insuportable se li havia fet el silenci del seu apartament! Quantes vegades s’havia sorprès a si mateix contemplant l’habitació del menut! I ara per fi el tornava a tindre amb ell. Sabia que es tornarien a separar i per això pensava aprofitar el temps al màxim.
El dia que arribà el xiquet, s’encaminà cap a l’aeroport molt feliç, i després d’esperar una estona, l’avió aplegà. No tardà molt a veure el menut, el qual quan va veure el seu “pare Andreu” eixí corrent a abraçar-lo.
Mentre l’abraçava Andreu es preguntava: “Qui ha ajudat qui? Jo a ell en la seua malaltia o ell a mi a adonar-me de les coses vertaderament importants en la vida d’una persona?” Ara ho veia tot: si se n’haguera anat de vacances i haguera continuat amb la seua vida de solter sense preocupacions, mai hauria sentit tota una gamma de sentiments que no creia tindre. D’aquesta forma s’adonava que ajudar els altres podia ser una experiència meravellosa. És veritat que ell havia ajudat Vladímir, però ell li havia ensenyat a ser millor persona del que creia ser. I en aquell instant va assabentar-se d’una cosa: tornaria a ser pare d’acollida. I per tot allò li digué:
- Gràcies, Vladímir.
|