NOSALTRES
Lluïa l´últim raig de sol,
únicament nosaltres a la vora de la mar.
Carrers que ens conduïen un al costat de l´altre,
camins que ens separen cada dia un poc més.
Ara, només, l´esperança de l´oblit.
TU
Homenatge a
Maria Mercè Marçal
Tot m´agrada de tu: barca,
somriure, ulls, genives, cingles,
efusivitat, llavis, lluna, pit, oratge,
carícies, promeses, dits, desig, cintura,
somnis, paraules, cabells, risc i ventre,
veu, olor, rella, sexe...
SE N´HA ANAT
Les llàgrimes ixen,
la mar blava i tranquil·la.
El sol fuig per l´horitzó.
Ja no està, se n´ha anat,
jo amb ell.
L´última llàgrima, no hi haurà més.
Tornarà... Potser no.
És millor així?
Tal vegada.
No oblide, no pense.
El vent fa música,
el dia acaba, com el meu patir.
Un nou dia, una nova vida.
Coses noves, diferents.
SO DELICIÓS
So deliciós.
Les ones colpejant contra les roques,
la pluja, melodia monòtona sobre els paraigües,
el vent fent ballar les fulles dels arbres,
la pressa del riu per arribar a la mar.
So deliciós.
La teua veu, les teues paraules,
dolça harmonia per a les meues oïdes.
Les petjades del temps.
Els contes contats, les cançons cantades.
So deliciós.
HUI
Hui, un dia caduc.
Com el sol ha deixat el seu rastre de besos,
la lluna ha aplegat al cim del cel.
Hui, un dia fastigós.
De nou, bavosos que busquen més del que trobaran,
apegalosos desesperats que desitgen impossibles.
Hui, un dia feixuc.
Ha tornat el record, miner de la intimitat,
per a dir-me, com si fos una veïna xafardera,
que el temps amb tu fou un somni realitzat.
El suc suau de les llàgrimes ha recorregut la meua cara.
Els ulls tancats, les mans intentant tornar a sentir
la teua pell com el vellut.
Hui, has aparegut una altra vegada,
demà intentaré oblidar-te.
ENYORE HUI
« Tot açò que ja no pot ser »
Vicent Andrés Estellés.
"Amb un bes ample i llarg"
Teresa Pasqual.
Enyore hui els teus ulls negres,
plens de vida, buscant els meus.
Les teues mans descobrint el meu cos.
Els murmuris a l´oïda, el somriure permanent.
Enyore hui les teues paraules d´amor,
les promeses que complires i les que has oblidat,
els projectes, els somnis d´una vida junts.
Enyore hui els passejos per la vora de la mar,
l´aroma del teu cos, els meus cabells entre els teus dits,
els llavis d´un fregant-se amb els de l´altre.
Enyore hui tot açò que ja no pot ser.
Oblidar, l´única solució, l´única eixida.
Un món destruït, dues persones que cauen amb ell.
Il·lusions, esperances, forces, nits i dies, dies i nits,
Alegries i llàgrimes, treball, tot per a no-res.
Enyore hui tot açò que ja no pot ser.
Encara busque la teua presència,
t´imagine davant de mi, com sempre.
Tanque els ulls, intente recordar la teua boca,
els llavis, els ulls, els cabells...
Enyore hui tot açò que ja no pot ser.
SÉ
"Sé que les coses són irrepetibles"
Marta Pessarrodona
Sé que la llum no pot passar ja,
les cortines no la deixen.
És la mateixa història
de fa una setmana.
Sé, també, que les coses podrien ser diferents.
No ha estat el millor final
i són inútils els intents per tornar al passat,
les enyorances de temps millors.
Sé que les coses no poden canviar.
El meu cos ja no pot més,
encara que t´estime
i la cambra estiga buida sense tu.
Sé, també, que no t´oblidaré mai,
escorcollaré en els records
totes les miques que em resten de tu
i tot el que m´has donat fins ara.
UNA VIDA
"T´he vist, ciutat estimada"
Vicent Alonso
Com una ciutat de fusta,
com una ciutat només.
Dies que passen,
records que perduren.
L´amor, l´estima.
Secrets i tresors.
Silencis i queixes.
Carrers i ponts
que arriben a la plaça,
que és el cor.
Crits d´esperances,
somnis que es fan realitat
mots que volen ser raons,
traïcions difícils d´oblidar,
perfum de geranis.
Ulls que reflecteixen el delit.
Soledat, dolor i pena.
Amics que creuen ajudar,
instants de crit.
Temps per a fer tribut
als matins amb companyia,
a la llum que, a poc a poc,
només resta al cor.
ODA A VALÈNCIA?
Ha arribat el moment de parlar de tu.
Un món paral·lel al meu, però amb tantes coses en comú!
Dies que comencen i que passen.
Sols que ixen i s´amaguen.
Històries que naixen i que, abans o després, arriben a la seua fi.
Jo, una d´eixes històries.
Sempre he format part de tu. Tu, potser, no te n´has adonat.
He caminat pels teus carrers, he vist els teus cels,
les llunes i les estrelles, els núvols i les llàgrimes.
He descobert alguns dels teus secrets i he amagat els meus en tu.
Ets el meu dietari, una amiga quan estic sola,
una flassada quan tinc fred, aire quan fa calor.
Hui, lluny de tu, enyore les teues carícies,
els teus murmuris, el teu cant, la teua vida.
Enyore el teu cel blau lluminós,
el mar que es perd en l´horitzó.
Enyore els teus racons amagats, les històries d´eixos racons.
Les teues cases, els jardins i les places.
Enyore la teua gent, els seus somriures,
els iaios amb els xiquets al parc,
els jóvens que toquen la guitarra,
els que només passegen.
Els que somien desperts i viuen realitats als somnis.
Enyore els teus enigmes i l´esperança d´arribar a resoldre´ls.
Ara, lluny de tu, recorde els moments màgics que m´has fet viure.
T´enyore, perquè m´has donat la vida, perquè ets una part de mi.
SOBRE EL MÓN, SOBRE TU, SOBRE MI MATEIX
"Madura l´oblit a les bodegues de la memòria"
Miquel Martínez
Les flames del nostre desig
són ombres virtuals del meu interior.
Observes abocat a la finestra,
allò que nosaltres inventàrem,
allò que somniàrem i no viurem.
El que tan calladament anhelàrem
i no pogué ser.
Amb quantes llàgrimes
pensava aturar l´abraçada?
No tots els camins són disponibles
vivim amb les cartes marcades del destí.
Però, com retindre la paraula no dita,
l´esperada resposta?
Fas que em desitges, però
ja no espere aquests llavis.
El vent del record torba el teu somni,
però el dolor és meu.
A penes un segon reflectit als cristalls
evoca la resta de tresors perduts.
Visc del teu record.
De nit, en solitud, a casa
he tancat els ulls,
només fotografies en silenci.
Tornaran sempre
les coses que creiem oblidades,
la probabilitat de perdurar
en la mar incerta de la memòria.
El més important de mi:
viatges, a mida de la nostra gosadia,
disfressar d´alegria inconfessable
les derrotes definitives.
I als albarans de l´ànima,
llàgrimes per unes penes que no he viscut.
Amar és recordar,
fugint de la por pel futur.
ESTIMAR-TE
A Maria del Mar Bonet,
si cal amb disculpes.
No voldria res més, ara, que estimar-te
i sentir la teua coscollina ben a prop.
No voldria res més, ara, que el teu sonall
i ni una alegrança d´airina entre tu i jo.
No tenc res més, ara, que aquest cambril
i, només un poc meu, el llumí dels finiments.
Ahir pel carreró vaig perdre
para-xocs i cançonetes,
i estic aquest matinada tan buida...
Un sorosí de moscatell
fa somriure els vitrells
i la ventallada omple de fullerada el jaspí transparent.
Ben lluny això de tu, de mi,
com si fos un nyam falaguer.
No voldria res més, ara, que estimar-te
i sentir la teua coscollina ben a prop.
No voldria res més, ara, que el teu sonall
i la ventallada s´enduria dels meus llavoraments la cançoneta.
HI HA POQUES COSES QUE SIGUEN PER A SEMPRE
Homenatge a Gaspar Jaén i Urban
La soledat del món m´empara
i em vénen al cap imatges que no puc escriure.
Les teues paraules em sobten en l´aire que travessa la pell.
¿Era aquesta la tardor que m´havia de trencar el cor?
Quan et vaig conèixer
era tot el teu nom, esperar la veu teua.
El maleït silenci del telèfon seguia.
Tarongers, llimoners, jardins de roses àrabs
sota un cel que travessen colors de desfets núvols.
Tot el país passa per davant dels teus ulls.
Recordava de sobte paraules oblidades.
Em partiran l´alè, els silencis llarguíssims.
Hauré d´escriure molt perquè l´oblit arribe.
No us tornaré a veure mai.
No ho aconseguiré. Recordaré el temps nostre,
molts anys. Hi ha poques coses que siguen per a sempre.