El Javier López i la Maria Ortega esperaven al tren asseguts en un dels bancs de ferro de la parada. Aquell dia no era especialment fred, però a aquelles hores del matí l’ambient encara era glaçat i tots dos anaven molt abrigats. Seien molt junts, per a donar-se calor i estaven repassant per un examen d’història que tenien aquella setmana.

Els apunts de la Maria estaven, indubtablement, més complets i eren prou més llegibles que els del noi, per això Javier va insistir a compartir-los. Maria li va dir que ja li valia, que en lloc de jugar tant al truc a la cafeteria de la universitat hauria de posar més atenció a classe, però tot i així accedí. Encara que de moment no hi havia grans resultats.

- Qui era Felip II?- li preguntà Maria al seu xicot.

- Felip II... Doncs, Felip II... Felip II era l’espòs de Joanna la Boja!- saltà el Javi triomfant. La Maria arrufà les celles- Ai, no, espera, aquest era Felip el Bell...

- Sí, molt bé. Ara digues, qui era Felip II?

- Val... Sí, açò... Felip II era... era fill, era fill de Felip I...

- De CARLES I...- el corregí Maria.

- Això! I llavors Felip II era... era el nét de Joanna la Boja i Felip el Bell!- digué el Javi entusiasmat- Maria sospirà.

- I bé, una vegada tenim clar el parentesc... Fes el favor de dir-me qui era Felip II, pots començar per què explicar que era...

- Ah! Era rei d’Espanya, fa la tira, eh!- Maria esclafí a riure- Ei, no te’n riguis!- exclamà el Javi ofès. Maria li desféu els cabells amb la mà.

- Perdona sol, però és que ha sigut molt graciós- digué somrient, però després afegí més seriosa- Hauràs d’estudiar molt aquesta vesprada i demà, estàs molt verd... Sols has encertat tres de set i tampoc és que les hages respost massa bé, sol.

- Tu no et preocupes Marieta, que aquesta vesprada em pose les piles- li assegurà el Javi solemnement.

- Més et val, Felip II- digué la Maria amb un badall, mentre es recolzava sobre el muscle del noi.

En aquell moment se sentí el soroll del tren aproximant-se. En dos minuts ja el tenien allí. Els dos nois recolliren les seues coses i pujaren al tren com cada dia. Al mateix temps, ho feia també l’Eloy Sanz.

Una estona abans, el nou telèfon del nou pis de l’Eloy Sanz va sonar per primera vegada. Just en aquell moment, l’Eloy era a la dutxa. <<Vaja>> pensà <<que justet>>. Va sortir de la dutxa i va anar a agafar el telèfon descalç, relliscant-se, mullant-ho tot i a penes cobert per la primera tovallola que havia aconseguit agafar. Intentà agafar el telèfon, però relliscà i caigué de morros. Pel camí perdé la tovallola i tirà a terra uns llibres. A mesura que es posava més nerviós, les coses se li complicaven més fins que, per fi, va aconseguir posar cada cosa al seu lloc i va poder agafar el telèfon.

- Sí!- digué gairebé cridant- Qui és?

- Carai, Eloy, que em vas a deixar sord!- era el seu germà major, el Gabriel- Sempre contestes amb aquesta energia a estes hores del matí?

- Idiota, que era a la dutxa- va respondre l’Eloy un poc mosca- Quasi em mate per intentar agafar el telèfon.

- Ui, pobret meu, les coses que li passen- l’Eloy no podia veure el seu germà però intuïa un somriure perillós als seus llavis- Què? Com va el teu primer dia d’independència?

L’Eloy somrigué i es gità d’un bot sobre el sofà que tenia allí al costat.

- De meravella- digué extasiat- Fixa’t que estic xerrant pel telèfon estès al sofà mig nu i tot xop, i encara no ha vingut ningú a reclamar!- ambdós germans rigueren- Encara que ahir a la nit vaig trobar a faltar l’ou amb tomaca de la mama.

- Sí, és clar, ens passa a tots, però ja t’hi acostumaràs- digué el Gabriel amb veu comprensiva- Què t’anava a dir...? Ah, sí! Acaba de cridar la mama, que ja hi són a Tenerife, han arribat fa una estona i ara són a l’hotel.

- De debò que... A qui se li ocorre anar-se’n en ple març de vacances a Tenerife?

- Al pare, a qui va ser... Jo crec que ho han fet per a celebrar que per fi has marxat de casa!

- Ja, ja, que graciós! Doncs mira, que encara he marxat abans que tu, reiet!- replicà l’Eloy, picat- Per cert, aquesta vesprada torna la Cristina, no?- la Cristina era la xicota del Gabriel, que estava a Valladolid per un viatge de negocis.

- Sí, surt de Valladolid cap a les tres i supose que a les vuit més o menys la tinc ací- digué el Gabriel pensarós- Vols vindre aquesta nit a sopar a casa? Així ens contes que es de la teua vida, que ja fa temps que no et veiem el pèl...

- Mmm... val, em ve bé. Al voltant de les vuit aniré i xarrem una estona.

- Molt bé- afirmà el Gabriel- Te’n vas ara a classe, no?

- Sí, quan deixes de parlar d’una vegada sí, aniré.

- Què dolç que ets, rei! Jo ho deia per portar-te, trasto, que la Cristina m’ha deixat el seu cotxe i no cal que agafem el tren- l’Eloy rigué.

- Sí ja ho sé, trasto i mig, però no cal, agafe el tren i ja està.

També un estona abans, el Ramón Martín despertava i es trobava amb la sorpresa que, per primera vegada des de feia dos dies, el cap no li feia massa mal i que respirava amb certa normalitat. Havia caçat un d’aquells molests virus que agafen a tothom i a ningú i que es curaven quedant-se a caseta, bevent molt de suc de taronja i no fent res de res. Perquè, com deia la seva neboda Nieves, <<les bactèries al final s’avorreixen i marxen>>. I el Ramón les havia avorrides tant com que va poder i més, així que per fi va començar a recuperar-se.

Quan la Nieves arribà li digué que li preparara una mica de desdejuni, que se n’anava a treballar. La Nieves el va mirar amb una cella alçada i negà amb el cap.

- Si vols per desdejunar et prepare uns pastís de poma, però tu avui a treballar no te’n vas- digué fermament. El Ramón la mirà incrèdul. Treballava com a conductor a un tren de rodalies i estava impacient per tornar al treball. L’havia estat substituint el Miguel Delgado, un company seu de feina amb qui portava quasi deu anys treballant.

- Però Nieves, reina, que ja estic bé, t’ho jure, encara estic una mica mocós, però res de l’altre món, de debò- i just en aquell moment es posà a tossir violentament. La Nieves el mirà amb reprovació.

- Res de l’altre mon, ja- es dirigí al telèfon i començà a marcar un número- Realment, tiet Ramón, no sé per què et costa tant admetre que estàs malalt i quedar-te una mica més a casa. Qualsevol persona estaria encantada de caure malalta i poder quedar-se a casa tranquil·lament.

- Però Nieves, jo ací què tinc a fer? M’avorreixo més que una ovella!

- Les ovelles no tenen criteri i tu pel que sembla tampoc- digué la Nieves fermament- Sí, hola, Miguel? Sí, sóc la neboda del Ramón. Sí, encara està malalt, sí.

- Miguelito! No te la cregues, que aquesta és igual de mentidera que sa mare- cridà el Ramón i de nou es posà a tossir. A la Nieves no li quedà més remei que riure.

- Miguel, el sents, no? Sí, és un cabut. Bé, ja sabràs per què et cride... pots substituir avui també al tiet Ramón? Ai, que bé, gràcies, Miguel, moltes gràcies de debò. Sí, jo crec que demà o a l’altre ja estarà bé. Sí, això mateix li dic jo... Bé, Miguel, moltes gràcies, eh? Au, vinga, adéu.

La Nieves penjà i mirà triomfant al Ramón. Aquest sospirà.

- Ja pots anar preparant-me el pastís de poma- li digué amb veu afònica. La Nieves rigué de nou i li feu un bes a la galta.

El Manuel Giménez va somriure com ho feia cada cop que el seu telèfon sonava. S’havia posat a la senyal de cridada la música de <<I will survive>> i encara no sabia per què però aquella cançó li feia molta, però que molta gràcia. El seu tren era a punt d’entrar a l’estació, però li donà temps a parlar abans de baixar ja que la Sara, la seua germana, li digué el mateix de tots els matins i amb un temps rècord: que per l’amor de Déu no se’n anara i que l’esperara a l’estació que en cinc minuts estava allí. Manu penjà al telèfon, negà amb el cap i s’esperà que el tren es parés definitivament.

Com sempre, l’estació era plena de gent. A aquelles hores estava abarrotada de joves que anaven a estudiar, de persones que anaven a treballar i també de treballadors de la pròpia estació, com revisors, netejadors, conductors, etc.

El Manu s’assegué al banc on solia esperar que la Sara fes acte de presència. Estigué una estona observant totes aquelles persones que anaven i venien, preguntant-se on aniria cadascuna i per què algunes tenien tanta pressa i altres tan poca.

El jove es mirà el rellotge i bufà. Com sempre, la Sara anava a tardar més de cinc minuts. Tragué de la motxilla uns apunts massa llargs per al seu gust (estudiava quart de medicina) i es posà a fullejar-los. No va tardar ni mig minut a tornar a consultat el rellotge. Es va adonar que tenia la data d’aquest mal col·locada.

- Mmm... quin dia és avui?- es preguntà en veu alta. Una senyora que s’havia sentat al costat sense que se’n adonara li respongué:

- Avui és onze, rei, onze de març.

El Javi i la Maria es van seure als seients de costum, ella junt a la finestra i ell al seu costat. El Javi cantussejava un cançó molt entretingut i la Maria l’observava divertida, amb ulls tendres. De cop i volta, la xica s’alçà.

- On vas?- li preguntà el Javier estranyat.

- Al lavabo, cotilla- respongué la Maria- Ara torne, sol.

Maria es dirigí cap a la porta del lavabo del vagó, però trobà que estava tancada. <<Vaja>>. Mirà al Javi, que havia tret una revista i la fullejava. Sense dir-li res, canvià de vagó i anà cap a l’altre lavabo. S’apressà perquè el trajecte no era molt llarg i no faltaria molt per a arribar. Aquest el trobà lliure, però abans que entrara, a un noi que seia per allà prop se li caigueren uns folis a terra. Ella no ho sabia, no ho sabria mai, però aquell noi es deia Eloy Sanz.

Maria s’ajupí ràpidament per ajudar-lo i els dos joves intercanviaran un somriure. Llavors... tot es feu fosc.

Tot va succeir massa ràpid per a comprendre-ho. Van sentir un zumzeig a les orelles, una forta pressió a tot el cos i... res més.

Maria obrí els ulls. Li coïen, li coïen molt. No entenia què feia estesa a terra en mig d’una vorera, ni per què anava tanta gent amunt i avall, ni per què estava tan dèbil i li feia mal l’esquena ni per què els seus pantalons nous estaven fets trossos... Javi... On era el Javi? On era ella?

La seua mirada es va perdre uns instants en la immensitat del cel grisós. De sobte, es trobà amb un rostre desconegut mirant-la amb preocupació. Veia aquell home moure els llavis, però no sentia el que deia.

- Què ha passat?- digué encara que tampoc se sentí a ella mateixa.

L’home continuà parlant i fent que s’estiguera quieta a terra. A poc a poc, començà a sentir i a veure més clarament. S’adonà que hi havia molta més gent ferida i estesa a terra a part d’ella. Llavors començà a sentir els crits, les exclamacions de consternació i els murmuris de por. També sentí el que li deia aquell home: <<No te preocupis, bonica, que l’ambulància estarà a punt d’arribar>>.

- Què ha passat?- preguntà de nou i aquesta vegada si es sentí- On és el Javi?

Aquell home la mirà d’una forma una mica estranya i de nou començà a parlar-li, però de nou a ella si li feia cada cop més difícil escoltar. La vista se li emboirar i sentia que anava perdent-se. Sols aconseguí distingir una paraula: bomba.

Manu encara esperava a l’estació d’Atotxa a la Sara quan de sobte, sentí una explosió en la llunyania. Com molta gent, féu un bot a causa de l’ensurt, s’alçà curiós i es posà de puntetes mirant en direcció cap on s’havia sentit l’estrèpit per tal d’adivinar alguna cosa.

Llavors hi hagué un a altra explosió molt més a prop. Fou tan forta que el dolor li travessà els oïts. Una força l’empenyé enrere i es va donar un bon cop contra una paret. Durant un minut, tot es féu negre. Llavors despertà.

Els oïts li xiulaven i a banda d’aquell so no sentia res més. El cap li feia un mal de mil dimonis i a la boca es notava el regust agredolç de la sang. No veia nítidament, havia perdut les ulleres. Com va poder, es va posar de quatre potes i buscà les ulleres a les palpentes, fins que les trobà i se les va posar.

A l’andana dos, situada prou més enllà d’on era ell, hi havia un tren destrossat que fumejava. La gent corria horroritzada, plorant i maleint. Hi havia moltes persones ferides a terra i a les vies i prop del tren es veien el que pareixien restes humanes...

Manu veié que hi havia gent de dins del tren intentant sortir. No s'ho pensà dues vegades i saltà a ajudar. El primer vagó era dels pocs que no estaven massa danyats. Amb l'ajuda d'una altra noia que també havia saltat aconseguiren arrencar la porta del vagó amb un extintor que els havia passat un altre senyor i els pocs que estaven en peus pogueren començar a eixir. Manu els veié passar un per un, incrèduls, pàl·lids, més espantats del que havien estat mai a les seves vides.

Un guàrdia els cridà als de les vies que sortiren d'allí, que podria haver-hi un altre explosiu. Manu dubtà un segon. Quan es decidí a fer cas, s'entropessà amb una de les vies i la mateixa noia pèl-roja que li havia ajudat abans l'ajudà també a posar-se en peus i a saltar a l'andana. Sols van tindre temps de somriure's lleugerament. Ja no es tornarien a veure mai més.

- Manu!- cridà una veu de sobte. Manu, encara consternat, es girà. La Sara corria cap a ell amb la cara plena de sang i l'expressió de terror dibuixada a la cara- Manu!- cridà de nou abans d'esclafir en plors i abraçar el seu germà.

- Sara, que coi ha passat ací?- preguntà el Manu al·lucinat. Crits, molts crits.

- No ho sé! Alguna cosa ha explotat al tren!- exclamà la Sara, completament histèrica- Vinga, Manu! Fotem el camp abans que explote alguna altra cosa- afegí empenyent-lo, però el Manu no es menejava. Els guàrdies s'havien posat a evacuar a la gent que podia caminar d'allí i també s'enduien els que no estaven massa ferits.

- Sara, ací hi ha persones que necessiten assistència mèdica, vaig a veure si puc ajudar-les- li comunicà serenament Manu a la seva germana, però la Sara no en va voler sentir parlar del tema.

- D'això res! Tu te'n vens amb mi ara mateix!

- A veure, xavals, sortiu d'ací d'una vegada!- els cridà un guàrdia mentre empenyia cap a la sortida un grup de joves tremoloses.

- Sóc metge, potser puga ajudar- digué el Manu abans que la Sara obrira la boca. El guàrdia el mirà i li digué:

- Val, però si et passa alguna cosa és responsabilitat teua- digué seriosament.

- És clar- assentí Manu. Sara s'havia quedat amb la boca oberta.

- Però... que collons metge, si encara no s'ha tret la carrera!- cridà mentre un altre guàrdia se l'emportava- Manuel, vine cap aquí ara mateix, òstia! Manuel!

El Manu mirà apesarat a la seva germana mentre se l'enduien, per de seguida s'apressà a córrer cap on estaven les víctimes. No era l'únic que estava allí ajudant, hi havia molta gent acudint amb farmacioles i mantes, quasi tots treballadors de les botigues de l'estació. El Manu es posà en situació ràpidament.

Primer de tot s'ajupí cap a una xica que, Déu sap com, havia quedat estesa just a la vora de l'andana. Tenia molts cristalls petits clavats als braços i al rostre que la feien sagnar abundosament. Hi havia sofert un colp al pit i també al cap, d'on li sortia també molta sang. Manu va deduir que havia caigut cap enrere i alguna cosa l'havia colpejada. Respirava amb dificultat i estava a punt de perdre la consciència. Manu sabia que havia d'impedir que allò ocorreguera com fora.

Ràpidament, li embenà el cap amb la seva bufanda i el seu barret. Després, ajuntà els seus llavis amb els de la noia i li introduí l'aire per la faringe. Al mateix temps, l'acompanyava en el moviment de pit i l'abdomen i la pessigava per a mantindre-la desperta. Van estar uns minuts així i per un moment tot va semblar que anava bé, però a la noia se li feia cada cop més difícil respirar. Fins que ho deixà estar. I va morir.

Manu es va separar d'ella i l'observà uns instants. Era rossa, no massa afavorida, però segur que hi havia alguna persona al món que la trobava preciosa. Manu sospirà i li tancà els ulls. Llavors marxà ràpidament a atendre algú més.

La Cristina Garcia se n'assabentà dels atemptats ocorreguts a Madrid a una cafeteria de Valladolid. Havia sortit tan prompte de l'hotel que encara no havien començat a servir el desdejuni i ella es moria de fam, així que decidí anar a fer un mos abans d'anar a treballar. Es dirigí a una cafeteria de Valladolid que sabia que estaria oberta. La coneixia de feia temps i li encantava el café tan carregat i els entrepans de pernil i formatge que servien. Quasi somiant amb un d'aquestos entrepans, aparcà el cotxe del seu pare (el seu li l'havia deixat al Gabriel, a Madrid) i es dirigí a la "Flor de Lís". El primer que li cridà l'atenció en entrar fou que les quatre persones que hi havia allí estaven congregades davant la televisió que penjava del sostre. A la televisió sortien imatges del que pareixia com un tren destrossat i Cristina s'acostà encuriosida.

- Què ha passat?- preguntà interessada.

- Un atemptat a Madrid- li respongué una dona sense mirar-la- Unes bombes han explotat en un tren o alguna cosa així...

- A Madrid?!- exclamà la Cristina espantada- Al tren?!- tots els presents es giraren cap a ella i llavors s'espantaren ells. S'havia posat blanca com un full de paper i els mirava amb els ulls desorbitats. <<Mare meua>> El Gabriel i l'Eloy solien agafar el tren gairebé tots els dies... Encara que els altres li deien que es tranquil·litzés,però resultava impossible. Mentre buscava com una boja el telèfon mòbil a la bossa no deixava de pensar que tal vegada el Gabriel i l'Eloy havien agafat el seu cotxe i no havien pujat al tren... O pot ser no...

Just en el moment en que aconseguí el telèfon, aquest es posà a sonar. Cristina veié el nom a la pantalla: Gabriel. Una onada d'allejament l'envaí. Segur que el Gabriel li cridava per dir-li que si sabia el que havia passat i que tot estava bé.

- Sí!-cridà a l'auricular- Gabriel?

- Cris?

- Sí, sóc jo, digues!

- Saps el que ha passat?- el Gabriel tenia la veu tremolosa.

- Sí, sí, ho acabe de veure a la tele!- digué la Cristina ansiosa- Estàs bé?

- Sí, jo sí...- el Gabriel restà en silenci durant uns instants- Però l'Eloy... Cris, ell ha agafa't el tren aquest matí, no sé si està bé, no m'agafa el telèfon.

Cristina hagué de seure perquè les cames li tremolaven. El Gabriel estava de nou callat i aquell silencia era fatal per ella... No estava habituada al fret Gabriel callés, el Gabriel no callava ni dormint. Al final, l'única cosa que se li va ocórrer que podia fer era anar a Madrid i així li ho va dir al Gabriel:

- Isc ara mateix cap allà i d'ací una estona estic ahí. Tu, mentre, ves buscant pels hospitals a veure si el trobes, ¿val?

- Val- digué el Gabriel- No tardes massa, Cris.

- No et preocupes, amor meu, que no ho faré. I tu no perdis l'esperança... almenys fins que no arribe jo.

El Ramón i la Nieves s'assabentaren els dos alhora dels atemptats als trens de Madrid. El Ramón ho va veure a casa a la televisió i la Nieves ho sentí a la ràdio del cotxe. Tots dos es cridaren i quedaren prou tranquils que no els hagués passat res a cap d’ells dos. El Ramón estava frenètic i no parava de repetir una vegada i una altra que volia anar a buscar al Miguel.

El tren que havia explotat a cinc-cents metres d'Atotxa era el que conduïa Miguel.

- Ai, quina desgracia, filla!- digué mentre les llàgrimes li relliscaven per la cara- Pobre Miguel! Com estarà? Aquest tren era meu Nieves, era meu! Me'n vaig a buscar-lo, me'n vaig a buscar-lo ja!

Nieves havia aparcat malament damunt d'una vorera i s'escoltava el seu tiet amb nerviosisme, no l' havia sentit plorar mai de la vida.

- Tiet, escolta'm, potser el Miguel està bé, no et fiques en el pitjor- va dir desesperada- Vinga, espera't una mica i d'ací una estona voré si puc fer campana i vaig a vore't, val? Queda't a casa i no em faces patir.

- Reina, això seria l'últim que voldria fer, però jo me'n vaig a buscar al Miguel- ho va dir amb una veu tan ferma i decidida que la Nieves no trobà que replicar-li. La xica va sentir com una sensació de profund malestar l'envaïa i li oprimia el pit, dificultant-li la respiració i la parla. Tot i així s'esforçà i aconseguí dir amb un fil de veu:

- D'acord, però espera'm que vaig amb tu. En déu minuts estic ahí, espera'm tiet Ramón, fes el favor.

Manu sospirà prou conscient que, amb tota seguretat, el que estava a punt de fer l'anava a marcar per a tota la vida. Tancà un moment els ulls i un instant després saltà a les vies del tren. No anava sol, anava amb uns infermers del SAMUR que acabaven d'aplegar i també amb altres dels voluntaris. Sentien els gemecs de les persones atrapades en la ferralla i havien de procurar mirar on posaven els peus per la gran quantitat de restes humanes que hi havia escampades per tot arreu.

En aquell moment arribà també la policia i els cridaren que pujaren, que ja baixaven ells, però el Manu i molts dels altres continuaren.

Manu aconseguí entrar al tren i el primer que va fer fou prendre el pols de les persones que es trobava. Buscava el pols i no el trobava. Per un instant horrible va pensar que no hi quedava ningú viu, fins que per fi trobà un home viu atrapat darrere d'un seient i s'apressà a socórrer-lo.

- Hola, ¿com es troba?, ¿pot parlar?

- Rei, estic partit en dos- li digué l'home amb veu dèbil.

- Ei!- cridà el Manu- Ajuda, per favor! Ací hi ha un home atrapat!- s'ajupí de nou i li parlà al senyor- Com es troba? Què li fa mal?

- No em note els braços, fill- gemegà l'home i les cames em fan molt de mal, crec que m'estic clavant alguna cosa.

- Sí, són els ferros del seient, espere's una mica que ara vénen a ajudar-me- digué el Manu mentre li premia el pols. Era dèbil, però tampoc massa. Segurament aquell home sortiria viu.

Entre ell, dos infermers del SAMUR i un policia aconseguir alliberar al l'home i traure'l del tren. El Manu tornà al tren quasi de seguida i gràcies a Déu, començà a trobar a més persones vives, encara que no eren comparables al nombre de mortes. Hi havia un infermer que anava tota l'estona amb ell i per fi decidí presentar-se:

- Em diuen Manu- li digué mentre tractaven de taponar l'emorràgia al nas d'una senyora que estava quasi inconscient- i tu?

L'infermer somrigué lleugerament.

- Jo em dic Enrique, però em pots dir Quique, amic meu.

- Jo sóc Lara- anuncià de cop i volta la senyora. El Manu i el Quique la miraren sorpresos. Quique l'agafà en braços i li digué content:

- Doncs benvinguda de nou, Lara, no te'n vages sense avisar, bonica.

Maria obrí de nou els ulls i aquesta vegada es trobà gitada sobre el llit blanc d'un hospital, sense pantalons i amb una dona que no havia vist en sa vida embenant-li una cama i un altre xic desconegut curant-li l'altra, tots dos amb bata blava.Ambdós es quedaren mirant-la expectants i el jove li dirigí un somriure.

- Hola, ¿com et dius?- li preguntà simpàticament.

- Ma... Maria, em dic Maria- respongué ella dèbilment.

- Hola, Maria- digué l'infermer- ¿com et trobes?

- Bé, crec... On és el Javi? Jo... Jo era al tren amb ell.

Maria veié que els dos intercanviaren una mirada còmplice i l'observaven amb preocupació.

- Veuràs, Maria, jo em dic Daniel Tamudo i aquesta és la Rosa- li explicà tranquil.lament- Els dos som infermers de l'hospital Gregorio Marañón, que és on et trobes ara. Has sigut víctima s'un atemptat. Un poc abans de les vuit, unes bombes han explotat a tres trens més a banda del que viatjaves tu. Un d'ells prop de l'estació d'Atotxa, l'altre dins mateix i l'altre també era un tren de rodalies. Estàs ferida, però no és massa greu, unes persones molt amables et tragueren del tren ràpidament. Sols tens unes cremades a les cames i...

- On és el Javier?- la Maria s'havia posat rígida i extremadament pàl·.lida- On és el meu Javi?

El Daniel s'humitejà els llavis. Portava gairebé tot el matí fent explicacions com aquella, però, per alguna raó li estava resultant particularment difícil explicar-li a aquella noia espantada que les probabilitats de trobar al seu xicot eren mínimes.

- Mmm... Maria, les coses estan difícils, no sabem res del teu amic, però no perdis l'esperança i... – es parà en veure que la Maria es posava a plorar i es tapava ala boca amb les dues mans- No plores dona, no et fiques així.

Però la Maria seguia plorant. Daniel s'acostà a ella i li agafà la mà:

- Vinga, no perdis l'esperança dona- li digué de forma reconfortant- Potser és a aquest mateix hospital i encara no l'hem trobat. Mira, ara li fas una descripció del Javi a la Rosa i la repartirem entre tot l'hospital, que et pareix?

La Maria no va quedar molt confortada amb això. Tot i així li féu una descripció detallada a la Rosa del Javi, cosa que va ser prou dura per a ella. Però el Daniel no li deixà anar la mà en tota l'estona. Quan la Rosa va marxar, ella va continuar curant-li la cama dreta i quan va acabar, li preguntà amablement si podia fer per ella alguna altra cosa. Maria es torcà les llàgrimes amb les mans abans de contestar:

- Sí, voldria parlar amb ma mare, per favor- li digué amb veu congestionada. Daniel posà cara de circumstàncies. En aquell moment, intentar parlar amb algú per telèfon no servia de gaire cosa. Així que per no decebre-la, es va treure el seu propi mòbil de la motxilla i li'l va donar.

- Bé, segurament et comunicarà una bona estona, però tu vas provant fins que pugues parlar amb la teva mare- li explicà. La Maria es mirà el mòbil i després intentà esboixar un somriure d'agraïment, però no va poder.

El Daniel va marxar i la Marta, la cap d'infermeria, li digué que anés a atendre a un noi amb cremades de tercer grau. El xic estava parlant per mòbil amb eufòria i desconsol, però en veure aparéixer al Daniel es va acomiadar de la persona amb qui la parlava. <<Adéu, mama, si la trobe ja et telefone>>. Daniel el mirà de dalt a baix i va veure que s'assemblava prou amb la descripció que hi havia fet la Maria del Javier.

- Ei, hola- saludà- no et diràs Javier per casualitat?- el jove arrufà les celles mentre es torcava les llàgrimes de la cara.

- No, em dic Pedro- respongué- Per què?

- No, per res- digué el Daniel- Bé, Pedro, açò et va a fer una mica de mal, però t'assegure que et farà més mal encara si no t'ho cure.

El Ramón i la Nieves anaren en primer lloc a la casa de Miguel, on trobaren a la seva esposa Olga al caire d'un atac de nervis. No sabia què fer i no deixava de caminar amunt i avall. Els seus fills estaven fora de la ciutat i les línies de telèfon estaven tan col·lapsades que no podia comunicar-se amb ells.

- Ai, Ramón, el meu Miguel! Què li haurà passa!

- Vinga, Olga, tranquil·litzat- tractà de calmar-la la Nieves- Agafa la jaqueta i anem a buscar-lo. Segur que el trobem per algun hospital, Olga.

- Ai, no puc, i si isc a buscar-lo i no el trobe?

El Ramón i la Nieves es miraren entre ells. El Ramón s'acostà a l'Olga, l'agafà pels muscles i li digué serenament:

- Olga, cap de nosaltres sap el que va a passar en el moment en què sortim d'aquesta casa. No sé si arribarem mai a trobar al Miguel, però imagina que encara està viu i està esperant-nos. Vols què es muira esperant, Olga?

L'Olga el mirà amb els ulls plens de llàgrimes i negà amb el cap. La Nieves mirava àvidament per la finestra, incapaç de trobar-se amb els ulls de l'Olga. No podia deixar de sentir-se culpable. Ella li havia trucat al Miguel i li havia demanat que substituís el seu oncle. I ara...

El tiet Ramón li estaria endevinant el pensament, perquè quan l'Olga marxà al lavabo per a asserenar-se una mica, li digué amb veu dolça:

- Nieves, reina, no ha sigut culpa teua, tu no sabies el que anava a passar...

- Ja ho sé-digué la Nieves amb veu trencada- Però tot i així...

- No et capfiques, bonica- la féu callar el Ramón- Pensa que, de no haver sigut per tu, ara seria jo el que estaria en perill- el Ramón sospirà- No es que me'en alegre massa, ja m'entens, però sempre t'estaré agraït, filla meua.

La Nieves somrigué lleugerament. S'abraçà al seu tiet i al fer-ho notà que tenia la cara cremant. Se separà d'ell d'un bot.

- Tiet, estàs bullint!- exclamà alarmada. El Ramón negà amb el cap.

- Nieves, em trobe mal, però t'assegure que no és per la febra- la Nieves feu un espetec amb la llengua i tractà de respirar profundament per a calmar-se.

Abans d'anar-se'n, l'Olga va rebre una cridada del servei de transport Metropolità. Havien aconseguit assabentar-se d'on era el Miguel, gràcies a la informació que havien donat uns testimonis de l'atemptat: dos senyors que passaven per allí amb el cotxe, havien saltat la valla per a ajudar i havien agafat al conductor i a dos persones més. Poc després, el servei de transport Metropolità havia rebut una cridada del Gregorio Marañón informant de que, si els interessava saber-ho, el conductor del tren que no havia arribat a entrar a Atotxa estava a la UVI.

Abans de que l'Olga tingués un altra recaiguda, el Ramón i la Nieves la feren pujar al cotxe de la Nieves i els tres es posaren camí cap al Gregorio Marañón. En tota l'estona cap dels tres va obrir la boca. Hagueren de deixar el cotxe més lluny del que esperaven, ja que el centre de la ciutat estava sumit en el caos.

L'hospital era ple de gom a gom. Va ser molt difícil aconseguir arribar a recepció. Van haver d'esperar més de mitja hora a què algú els pogués atendre, mentre la Nieves tractava de trobar als fills de L'Olga amb el seu mòbil. Però una vegada i un altra li deien que no, que les línies estaven saturades.

- D'açò en dieuen l'era de la comunicació!- exclamà enfadada i un parell de persones que estaven al seu costat fent el mateix, assentiren fervorosament.

- Nieves, filla, relaxa't- li digué el tiet Ramón senyalant l'Olga. Aquesta se n'adonà i féu que no amb el cap.

- No et preocupes, Ramón, no crec que puga posar-me més nerviosa. De fet, ho estic tant que no puc ni moure'm- va dir. La Nieves i el Ramón no van saber que dir. El Ramón li besà la mà.

- Sí, hola, els puc ajudar?- una infermera que anava amb un quadern ple de notes els mirava amb expectació, mentre acabava d'apuntar l'últim que li havien dit- Estan buscant a algú?

- Sí, fa una estona m'han cridat a casa i m'han dit que el meu marit estava ingressat ací- respongué l'Olga.

- Qui és el seu marit?- preguntà la infermera.

- Es diu Miguel Delgado, és el conductor d'un dels trens- la infermera assentí.

- Sí, espere's un moment...- digué i sortí corrents. La veieren començar a pujar unes escales i aturar a una dona d'edat mitjana, pèl-roja i atractiva, que l'escoltà amb els ulls molt oberts i després dirigí la mirada cap a on eran ells.

Ella i la infermera arribaren baix i la dona les va presentar:

- Bon dia, sóc la doctora Júlia Puertos i aquesta és la Glòria- els va explicar amablement, xocant de mans amb ells.

- Com està vostè?- li va dir l'Olga.

Júlia va moure el cap, incòmoda.

- Bé, però… el Miguel no està gens be, senyora...

- Olga, em dic Olga- va respondre ella- Que vol dir amb això del que no està gens bé? Està molt greu?

La Júlia la mirà dubtosa. La Nieves va veure com a la Glòria se li humitejaven els ulls i que marxava sense dir res, a parlar amb més famílies. La Júlia respirà profundament armant-se de valor i per fi va poder parlar clarament.

- Olga, sent molt informar-li informar-li que el seu marit està a punt de morir- va dir amb veu lleugerament tremolosa.

Després d'això van vindre explicacions que cap dels tres van escoltar. La doctora Júlia parlava amb veu i ulls comprensius, explicant-los que havien fet tot el que havien pogut per ell, però que no havien aconseguit res. De fet, els meravellava que encara estigués viu.

- Però...- la Júlia es parà un segon- No crec que arribe a la nit. No crec que arribe a l'hora de dinar, Olga.

L'Olga s'estremí i amb un filet de veu va preguntar:

- Puc veure'l?

La sirena de l'ambulància era extremadament molesta en un moment com aquell. Tots els que hi anaven al damunt la trobaven extremadament irritant i els posava més nerviosos del que ja estaven. Va ser un autèntic alleujament quan van parar i van saltar de l'ambulància a ajudar.

El Quique havia vist quina traça tenia el Manu i hi havia considerat que no estava de més tindre a un metge a l'ambulància, encara que fos un metge "incomplet". Havien sortit d'Atotxa i s'havien traslladat molt prop d'allí, a atendre les víctimes del tren que havia explosionat abans d'entrar a l'estació.

La situació allí era catastròfica. Un altre infermer del SAMUR de l'Hospital de la Paz els va informar que molts dels ferits havien sigut traslladats a un hospital de campanya situat prop d'allí i que podien anar a veure si hi havia ferits tan greus que necessitaven ser traslladats a un hospital que no fos provisional.

Abans d'anar-hi, entre el Quique, el Manu i el conductor de l'ambulància ajudaren a pujar a uns quants ferits a aquesta per a porta-los al Gregorio Marañón ja que la gent estava començant a amuntonar-se

- I si necessitem l'ambulància?- preguntà el Manu

- No et preocupes, ja he cridat un altra i ve de camí- li explicà el Quique- Vinga, som-hi- digué abans d'arrencar a córrer cap a l'hospital de campanya.

L'hospital estava ple de gent ferida, més o menys greu, però almenys tots estaven conscients. Un company del Quique que anava amb ells, anà a investigar si algú necessitava una ambulància, mentre el Manu i el Quique s'havien quedat a atendre una dona amb cremades a les cames que sofria un atac epilèptic a l'entrada de la tenda.

- Subjecta-li les mans!- li cridà el Quique a una infermera, mentre ell intentava que es quedés gitada sobre la camilla- Manu, no deixe's que es trague la llengua!

Però abans que hagués parlat, Manu ja li havia agafat fermament la mandíbula amb una mà i li havia agafat la llengua amb l'altra. Tothom, inclòs el Quique, es va quedar sorprés del pols ferm del jove. La dona es va anar calmant poc a poc, fins que tornà a la normalitat.

El Manu soltà la llengua i la boca de la dona i es quedà mirant-la, esbufegant.

- Intenteu que es glopege la boca amb alguna cosa, tinc les mans plenes de sang i coses que sols Déu sabrà el que són i li he agafat la llengua amb elles- digué amb veu tranquil·la. El Quique li féu un cop a l'espatlla.

En aquell moment, el seu company tornà cridant que havia trobat un noi que necessitava urgentment una ambulància. En aquell moment, la sentiren arribar i s'apressaren a pujar al ferit.

El Gabriel arribà al Gregorio Marañón a les nou i vint. Era el tercer hospital en el qual consultava. Encara no volia anar al recinte sis d' Ifema, al Parc Firal de Joan Carles I, on li havien dit que estaven començant a traslladar als morts. Encara no. I tampoc havia trobat cap senyal del seu germà. Els seus pares i la Cristina li cridaven cada poc per a preguntar-li com anaven les coses.

>.

La Cristina havia sortit de seguida de Valladolid, però el trajecte era llarg i encara no havia arribat i els seus pares eren a l'aeroport de Tenerife intentant trobar algun avió per a viatjar a Madrid, però la cosa estava molt difícil. I mentre ell es trobava totalment sol.

Tots els hospitals eren un caos, en cap d'ells li havien pogut dir cap cosa. Havia deixat una descripció de l'Eloy, s'havia estat una estona per allà i, com no obtingué cap resultat, havia deixat el seu número de telèfon i havia marxat a un altre. De nou, en aquell moment es trobava intentant que alguna persona de l'hospital li fes cas i per fi ho aconseguí. Una infermera que li degué veure molt mala cara perquè se li acostà voluntàriament:

- Et trobes bé?- era morena, grassoneta i bonica, amb els ulls grans plens de sincera preocupació i els cabells despentinats per l'agitació- Busques algú, veritat?- Gabriel assentí- Vine, xic, vine amb mi, has de fer-me una descripció de qui busques.

- És clar- digué el Gabriel agraït, però absent. La infermera es deia Rosa. El portà a recepció i el posà a una cua, on hi havia un infermer apuntant molt de pressa tot allò que li deia la gent. Allò era ple de persones nervioses i tan desemparades com Gabriel, moltes parlant pel mòbil o amb el poc personal mèdic que podien enxampar. També hi havia persones que simplement esperaven notícies, assegudes i callades, amb l'angúnia ofegant-los. Gabriel estigué una estona fent cua fins que per fi arribà el seu torn. L'infermer agafà un full nou i començà a interrogar-lo.

- Nom de la persona a qui busca?- demanà amablement.

- Eloy Sanz Villarejo.

- Parentesc?

- És el meu germà menut- el Gabriel va veure que l'infermer es mossegava els llavis i el mirava de reüll, però cap dels dos féu cap comentari.

- Edat?

- Vint-i-dos anys, quasi vint-i-tres.

- Aspecte físic.

El Gabriel empassà saliva.

- Docs... és alt i prim, moré, els ulls… els ulls verds i la pell morena.

- Té algun aspecte distintiu? Alguna cicatriu, tatuatge...

- Sí, té un tatuatge d'un sol al maluc dret i crec recordar que té una cremada a la part interior del braç esquerre...

- Val- digué l'infermer acabant d'escriure- ara diga’m el seu nom i el seu telèfon, per si el seu germà apareix i vostè no està ací que el puguem localitzar, ja sap...

- Sí, és clar, el meu nom és Gabriel Sanz Villarejo- s'esperà què el xic ho apuntés i continuà- i el meu telèfon és sis, quatre, cinc, sis, zero, tres, vuit, tres i u.

- Molt bé- el noi el mirà- De tota manera, estigue's una estona per aquí per si hi ha alguna novetat.

Gabriel assentí amb el cap, cedí el seu torn a la cua i es va seure a una cadira que hi havia lliure, a esperar.

Daniel es trobava ara a una de les seccions d'urgències on estaven atenent a les víctimes amb ferides lleus o que almenys es podien curar (o intentar-ho) sense necessitat de passar pel quiròfan. Estava atenent a una noia estrangera, probablement d'algun país del nord pel color lletós de la seva pell i pels seus cabells d'un color groc palla. Es deia Sveldana i es trobava a l'estació d'Atotxa quan explotà un dels trens. Un dels cristalls que havien sortit disparats i li havien fet un tall profund a la cuixa esquerra i Dani li estava cosint l'escletxa.

La pobra Sveldana estava plorant. Daniel es mossegà els llavis amb un estúpid sentiment de culpabilitat i intentà distreure-la una mica.

- Tranquil·la Sveldana, que ja queda poc- li digué amb un somriure confortador- Has parlat amb la teua família?

- Sí, el meu germà es aquí fora, per sort ningú més de la meua família s'ha fet molt de mal- respongué Sveldana amb un marcat accent nòrdic.

- Doncs sí, és una sort- en aquell moment, s'escoltà un crit de dolor del compartiment del costat. Sveldana s'estremí i Dani arrufà les celles- Una autèntica sort- afegí- M'alegre molt per tu, Sveldana.

Sveldana li dirigí un somriure banyat en llàgrimes.

Després d'ella, desinfectà nombroses ferides i cremades a un senyor d'uns seixanta anys, li féu uns quants punts al cap i al braç a una jove d'uns trenta molt nerviosa perquè la seva mare era al quiròfan i embenà més cremades a un noi espantat u tremolós. A aquest últim li preguntà si es deia Javi. Però no, aquest tampoc es deia Javi.

Rosa arribà mentre li prenia les pulsacions a un noi asmàtic i li passà més descripcions de desapareguts. Les mirà per damunt, damunt i veié que entre elles ja estava la del Javier. La llegí i la tornà a llegir un parell de vegades, fins que recordà que no estava en condicions de perdre temps.

- Dani!- el cridà en aquell moment la Marta- Dani, baixa a atendre un parell d'ambulàncies que entra de nou! Corre!

- ¡Val!- cridà Daniel mentre pràcticament volava per les escales cap a baix i mentre ho feia es trobà amb altres companys amb qui pràcticament compartia la seva vida i que encara no havia vist en tot el matí: la Laura, el Jorge, la Glòria... tots amb la mateixa cara de tristesa i fatiga que duia ell.

Tots se sorprengueren en trobar-se. Mai s'havien vist així. Daniel es quedà petrificat en veure que la Glòria baixava plorant.

- Glòria, carinyet, què et passa?- li preguntà mentre corrien cap a la porta a tota velocitat. La Glòria mig rigué, mig gemegà.

- Res, és que... ja saps... - en aquell moment les dues ambulàncies s'obriren i els del SAMUR començaren a baixar als malalts. La Glòria mirà al Daniel fixament- Es tot.

Daniel assentí, la comprenia perfectament. Es posaren mans a l'obra.

Acomodaren els malalts a les lliteres de l'hospital i els atengueren mentre arribaven els metges. Júlia fou una de les primeres a arribar. Li féu un colpet a l'esquena a Daniel i preguntà:

- Què tenim?

- Home jove d'uns vint anys, amb possible esquinçament d'òrgans com el fetge, estòmac i pàncrees per incrustació de cristalls a l'abdomen- digué, no un dels infermers de l'hospital, sinó un jove que havia baixat també de l'ambulància - També possible commoció cerebral. Constants vitals extremadament dèbils i gran pèrdua de sang- el jove parà i no se sorprengué al veure la cara amb què el mirava tot el mon- Aquest noi està a punt de morir, serà millor que l'atenguen ràpidament.

- Val, aquest noi directe al quiròfan- digué la Júlia- Jo mateixa l'operaré. Laura, Hilario, prepareu-lo i dugueu-lo dalt, al quiròfan número dos, que ara mateix està lliure i ara pujaré jo- es girà cap al jove desconegut- És vostè metge?

- No, no encara, estic acabant quart de medicina- respongué el Manu Giménez, nerviós i cobert de sang. Júlia el mirà fixament.

- Bé, molt bé, quede's a la secció d'urgències i ajude els infermers- li ordenà- Glòria, dóna-li bata, material i tot el faça falta. Dani, tu te'n vens amb mi a operar al noi.

El Daniel assentí i els dos s'apressaren a pujar al quiròfan. Pel camí la Júlia cridà també a la Rosa. Preparar-ho tot els va costar cinc minuts preciosos. El noi cada minut estava més dèbil i corria molt de perill.

Començaren l'operació encara respirant agitadament, però amb les mans fermes. L'extracció dels cristalls era tremendament difícil, perquè havien de procurar no ferir més els teixits. El silenci era pesat, cap dels tres parlava, fins que la Rosa va dir:

- Conec aquest noi- Júlia restà impassible i seguí amb els cristalls, però el Daniel sí que s'interessà pel que hi havia dit.

- A sí? Qui és?

- M'acabe d'adonar ara mateix i m'estranya perquè m'he llegit la seua descripció tres vegades- digué la Rosa amb veu baixa- És clavat al germà. I té un sol al maluc. Aquest és l'Eloy Sanz Villarejo.

Gabriel tenia els ulls tancats i el cap recolzat al respatller de la cadira. Portava ja prop d'una hora al Gregorio Marañón, encara que li semblava que portava molt més temps. Havia anat a donar sang per a les transfusions que necessitaven les víctimes.

Després s'havia assegut i encara no s'havia pogut alçar. Al seu costat tenia a una dona desesperada parlant-li del seu fill que tenia tota la cama cremada i que no trobava a l'amic. El Gabriel l'escoltava sentint-ho molt per ella, però tot i així no podia deixar de pensar en el seu germà. Poc després, una infermera cridà a la dona i aquesta s'acomiadà i marxà. El Gabriel decidí que seria millor que anés a buscar l'Eloy a un altre hospital, quan de sobte aparegué la Rosa, amb el davantal ple de sang i els ulls brillants.

- Xaval! Em trobat al teu germà!- li cridà només el va veure. El Gabriel es quedà molt quiet i l'observà incrèdul... <<Com?>>

- Eloy...- murmurà sense alè mentre notava que el cor se li accelerava- Com... Com està? On està? Puc veure'l?

- No, ara no, està al quiròfan- li explicà compungida la Rosa- Estàvem un company meu i jo antenent l'operació, però m'ha substituït una altra companya per a què jo poguera sortir i dir-te açò...

Gabriel anava somrient més i més a mesura que la Rosa parlava. El seu germanet! Eloy! L'havien trobat! Estava tan eufòric que acabà per abraçar la Rosa i donar-li una volta en l'aire.

- Com està?- preguntà asserenant-se- No serà una operació molt complicada, oi?

A la Rosa se li esvaí el somriure. El mirà amb ulls vidriosos i s'esforçà per reunir tota la sang freda que li va ser possible abans respondre res:

- Està molt greu Gabriel, ha perdut molta sang...- el Gabriel es quedà de nou rígid. Bufà i s'assegué al mateix seient on portava l'última hora. La Rosa li posà la mà al damunt del muscle i el mirà fixament als ulls- Gabriel, el teu germà està lluitant molt, t'ho assegure. La Julia, la cirurgiana que l'està atenent és una gran metgessa. L'Eloy té els teixits d'alguns òrgans vitals danyats…

- Déu meu…- va fer el Gabriel tapant-se la cara amb les mans. La Rosa s'ajupí i li les llevà, fent que la mirara:

- Gabriel, escolta'm. Aquesta operació pot eixir molt bé o molt mal i t'assegure que de moment va molt bé. Molt bé- va repetir remarcant les paraules- Vinga, no perdis l'esperança home.

- Si saberes la de cops que m'han dit hui això- digué el Gabriel miserablement. La Rosa es mossegà els llavis i l'abraçà fortament. Després se n'anà mig somrient. El Gabriel l'observà marxar i just en aquell moment, el telèfon es posà a sonar.

- Sí?- digué torcant-se la cara amb la màniga de la jaqueta.

- Gabriel, amor meu, sóc jo- era la Cris. Gabriel es meravellà de quant li agradava sentir la seva veu- Com va la cosa? Com estàs?

- Estic...- no estava bé, així que deixà la frase així- M'acaben de dir que l'Eloy és al quiròfan. Pràcticament l'estan operant a vida o mort...

Silenci a l'altra banda del telèfon. Cristina s'havia quedat gelada.

- Ai, Gabriel- digué horroritzada- Gabriel... Ai, no sé que dir-te... Espera'm que ja estic a punt d'arribar, em falten uns cinquanta quilòmetres per arribar a Madrid...

- No- digué el Gabriel.

- No què?- digué la Cristina estranyada.

- Cris... Açò em pot... Et jure que si penges, em mor…

La Cristina donà gràcies a Déu que estava parada a una gasolinera, per què la vista se li va emboirar i les mans començaren a tremolar-li.

- Val-digué amb un fil de veu- No penge. No penge, Gabriel.

El Miguel estava a una habitació rectangular i gran, on hi havia tres persones més a part d'ell, també molt greus i igual de soles. L'Olga s'hi acostà al llit ben agafada de la mà del Ramón, amb la Nieves darrere tancant la fila.

La Nieves recordaria tota la seva vida la forma en què l'Olga mirava al Ramón, com si no pogués creure que tot allò estava ocorrent, com si estiguera preguntant-se si tot allò era sinó un cruel malson i que prompte despertaria. I llavors es trobaria al Miguel al costat, dormint cara baix, com tots els matins...

- Miguel...- el cridà amb veu suau. Miguel obrí els ulls i els mirà com si intentara endevinar qui eren des d'una gran distància, però va aconseguir reconéixer la seva dona.

- Olga...- va dir amb veu asmàtica.

- Sí, Miguel, ja sóc aquí- va dir ella agafant-li la mà.

- Ei, Miguel, com et va, company?- el saludà també el Ramón prenent-li l'altra. El Miguel va somriure lleugerament.

- Què fas ací, Ramonet? No estaves malalt?- li va preguntar.

- Malalt de l'ànima, Miguel, i això no té cura, amic meu- respongué el Ramón. La Nieves va sentir que les cames li fallaven i es va seure a una cadira.

- Ramón, tu nom vas a deixar-me l'Olga a soles, veritat?

- Per què ho dius, això?- va preguntar el Ramón tractant de sonar tranquil.

- Ramón, jo me'n vaig i crec que no torne- les paraules es quedaren en l'aire. El Ramón va començar a plorar en silenci. Li va prometre al Miguel que no anava a deixar mai l'Olga i que anava a apanyàr-se-les per a què li posaren el seu nom a un tren. El Miguel va somriure de nou. Ambdós companys de feina, i de vida, xocaren de mans per última vegada. El Ramón li soltà la mà, va seure al costat de la Nieves i els dos es quedaren observant com l'Olga i el Miguel s'acomiadaven amb paraules dites amb veu baixa i plenes d'amor.

El Miguel es va morir a les deu i mitja del matí, amb la mà de l'Olga fossa amb la seva i amb el semblant tranquil i en pau.

La Glòria va ser molt agradable amb el Manu. Li donà tot el que necessitava i un bon grapat de fulls amb descripcions de gent desapareguda. Poc després arribà el Quique, cansat i adolorit, i somrigué al veure'l tan incorporat a la feina.

- Això si que es adaptació, xaval-li digué- Escolta, abans m'has dit que feies quart de medicina, oi?

- Sí, per què?- preguntà el Manu estranyat.

- Voràs, acaba d'arribar una ambulància amb un noi fet merda- li explicà- Està molt dèbil, està gaire bé a punt de morir. No hi ha cap mèdic lliure... Creus que el podries ajudar?

El Manu es quedà parat.

- Quique, no sóc cirurgià jo, ni tan sols vaig a especialitzar-me en cirurgia, vaig a ser oftalmòleg- digué incrèdul. Quique negà amb el cap, nerviós.

- Vinga, abans ho has fet molt bé amb la dona de l'hospital de campanya, tens bona mà, has deixat a tothom al·lucinat- Quique el mirava suplicant- Manu, aquest nen no tindrà ni els vint anys complits. Fes-li una ullada, per favor.

El Manu no sabia què fer, però al final es decidí i acceptà anar-hi.

- Hola? Qui és?- la Nieves féu un bot. No podia creure que per fi hagués pogut contactar amb els fills de l'Olga i del Miguel.

- Sí, hola, Alex?- demanà nerviosa.

- Sí, jo mateix- respongué l'altra veu estranyada- Ets la Nieves, oi?

- Sí, Alex, sóc la Nieves- confirmà ella i s'esforçà per continuar- Alex, et cride des del Gregorio Marañón. Supose que sabràs el que ha passat aquí a Madrid, no?

- Sí, bonica, porte mig matí intentant localitzar als meus pares i el telèfon no deixa de comunicar. Saps alguna cosa d'ells? I... et passa alguna cosa? Et note nerviosa.

La Nieves es posà la mà sobre el pit i intentà respirar millor. No li agradava mentir, però havia de fer-ho. Era una mentida piadosa, sols això. No, no podia dir-li per telèfon a l'Alex que el seu pare acabava de morir a la freda habitació d'un hospital. No podia dir-li que la seva mare havia estat fins a l'últim moment amb ell i que ella i el tiet Ramón havien estat presenciant el moment en què el Miguel respirava per última vegada i s'acomiadava d'aquest món. No podia.

- Emm... sí, Alex. Veuràs, el teu pare...- es parà un segon abans de continuar- el teu pare es ingressat, està prou greu, la veritat.

L'Alex s'alarmà.

- Com de greu?- li preguntà.

- Molt greu, Alex, molt greu.

La Nieves li contà tot el que havia passat des des que tan sols feia dues hores (¡dues hores!), el seu tiet Ramón i ella havien anat a per l'Olga. Quan s'acomiadà, amb la promesa de L'Alex que estaria allí tan ràpid com puguera i que s'encarregaria d'avisar a la Natalia, la seua germana, penjà el telèfon i es quedà recolzada a la paret, incapaç de moure's, fins que va anar caient i va quedar asseguda al terra.

Gabriel seia a les escales de l'hospital, amb la vista perduda, escoltant les paraules de la Cristina. La seua Cris li estava contant anècdotes que els havia ocorregut feia temps, com quan eren de viatge a Pamplona i estaven totalment pelats i van haver de rentar els plats d'un restaurant per tal de poder menjar alguna cosa...

- O fa poc, quan la grua m'agafà el cotxe i l'Eloy i tu sortireu disparats darrere d'ell, cridant com uns bojos per la Gran Via...

- Però el de la grua no es parà...

- I l'Eloy li va tirar una llibreta i aquesta es va quedar al damunt del cotxe...

Tots dos rigueren suaument. I s'agafaren de les mans en la distància.

El Quique portà al noi allí mateix, a les zones reservades per als que no estaven massa ferits. Però, òbviament, aquell noi sí que estava molt ferit.

Manu veié que tenia un profund tall al coll que els infermers del SAMUR havien taponat com havien pogut. Pràcticament tot el seu cos estava cremat i de roba sols conservava els pantalons, que el Manu s'afanyà a llevar-li.

Al tindre el cos en aquelles condicions, era molt difícil fer un diagnòstic. El Manu, amb l'ajuda de la Glòria s'adona de què el jove tenia el cos aixafat i el Quique confirmà que se l'havien trobat sota una massa de ferro a l'interior del vagó. A penes aconseguia respirar i no va millorar molt quan li posaren oxigen.

- Val, el primer que fer hauria de ser fer-li una transfusió de sang- va dir el Manu oxigen una mica de sang amb un pot- Analitza-la i intenta trobar algun donant.

La Glòria s'afanyà a prendre una gota de sang i analitzar-la. El Manu li tragué les benes del coll i al fer-lo la ferida es posà a sagnar de nou abundosament. Amb un llençol d'una camilla que li passà el Quique, li taponà la ferida i féu molta pressió.

- No tenim un torniquet?- va preguntat fent tota la força que podia contra la ferida. La Glòria negà amb el cap, desesperada.

- No, tot això es al quiròfan- li digué- Intenta aguantar-ho molt fins que l'emorràgia es pari!

- Ja ho faig això!- cridà el Manu, més nerviós a cada moment- Quin tipus de sang és?

- B positiva- digué la Glòria- però no ens queden gaire reserves i aquestes són per als pacients del quiròfan...

- Què fem ací, aleshores?!- exclamà el Manu amb una espècie de rialla histèrica.

- Ei, nen, tranquil- digué el Quique posant-li la ma al muscle- Jo sóc B positiu.

El Manu es quedà mirant-lo fixament. Assentí fervorosament amb el cap. La Glòria s'afanyà a buscar una xeringa per a treure-li la sang al Quique. I mentre les constans vitals del noi anaven baixant.

- Vinga, nen- deia el Manu frenèticament- Vinga, xato, que ets un xiquet encara, quants anys tindràs? Divuit? Va, nen! Però si ets ben plantat i tot! De segur que tens una novia meravellosa, uns amics fantàstics i uns pares genial! Vinga, amic, lluita, lluita, una mica!- però el jove anava deixant-se i de cop i volta, es deixà anar del tot.

El Manu apretà els llavis amb forçà i se separà del xic. Va endevinar les llàgrimes abans de sentir el nuc a la gola i la picoreta al nas. Es va tapar la cara amb les mans i aquestes se li banyaren fins que va sentir el seu sabor salat als llavis. No va sentir arribar al Quique i a la Glòria. Aquests dos no van dir ni preguntar res, estava prou clar el que havia passat. El Manu va sentir al Quique murmurar un: <<La mare que els va parir>> i s'adonà de què encara no sabia qui havia sigut el responsable de tot allò.

Es va descobrir la cara i ho va preguntar als seus companys. El Quique i la Glòria es miraren amb perplexitat i van arronsar els muscles, sorpresos de no saber-ho ells tampoc. Havien rebut una cridada i s'havien posat mans a l'obra. No els havia fet falta cap dada. El Manu els mirà amb un somriure humit.

- Llavors, sou uns herois- digué amb veu fluixa. El Quique rigué.

- I tu el que més, xaval- digué amb afecte, xocant-li la mà. Els tres decidiren que seria bona cosa tornar al treball. El Quique se n'anà de nou a l'ambulància i el Manu marxà a embenar-li una cama i un braç trencat a una senyora.

La Glòria tapà amb un llençol al pobre noi mort i cridà per a què se'l endugueren al recinte d'Ifema. La infermera a qui li ho va dir li preguntà si l'havia pogut identificar, per que si era així el que havia de fer era cridar a qui l'havia reclamat per a què se l'endugués si volia.

La Glòria mirà fixament al jove. Encara que tenia la majoria del cos cremat, la cara i part del pit estaven més o menys bé. Mirà entre les fitxes i després de cinc minuts trobà una que hi coincidia perfectament. Cabells castanys, ulls del mateix color, una pell que s'intuïa pàllida, el forat d'una arracada a l'orella i una cadena de plata al coll.

- Sí, ací està. Es diu Javier López- digué la Glòria. Mirà el cos inert i digué amb la mirada perduda- I ara, qui li ho explica a la noia que el buscava?

Maria es va trobar de cop i volta pensant que aquell era el millor dia de tota la seva vida. Era a un parc verd i preciós, ple de vida, amb els nens corrent per totes bandes i les mares cridant-los que anaren amb compte.

Feia un sol esplendorós i una suau brisa suavitzava l'ambient. L'aire feia olor a gesmil i a gespa mullada. Portava els seus nous texans i la camisa amb cors estampats que li havia regalat feia poc el Javi. Un moment... On era aquest?

- Maria- la cridà de sobte una veu. Ella es girà. El Javi l'obserbava amb dolçor i un somriure i se li acostava amb una flor a la mà:

- Ei, sol!- exclamà ella molt contenta, mentre ell li feia un bes a la galta i agafava la rosa que li donava- M'havien dit que t'havies perdut o alguna cosa estranya saps.

- Una cosa així- digué el Javi amb veu suau. La Maria es va seure a un banc i el mirà estranyada, mentre olorava la flor.

- Què vols dir?- el Javi sospirà i li va premer la mà.

- Ai, Maria...-digué amb veu trista- Em sap tan greu- Maria el mirà sorpresa.

- Ei, sol, però què et passa?- preguntà incrèdula. El Javi li posà el dit índex sobre els llavis i la feu callar.

- Maria... Em sap greu haver-me perdut- al Javi se li envidriaven els ulls- Em sap greu que no m'hages trobat. Em sap greu haver-me passat mitja vida depenent dels teus apunts i no haver-t'ho agraït mai prou. Em sap greu haver-te dit alguna vegada que no m'agradava que em digueres "sol", quan la veritat es que m'encantava…

- Però, Javi...- murmurà la Maria completament perplexa.

- I...- el Javi li posà la mà sobre la galta i l'acarià alm tendresa- El que més em sap greu és... que vages a despertar.

- Javi, què dius?

Javi l'atragué contra el seu cos i l'abraçà amb força. Li besa les galtes, les parpelles i els cabells. La Maria tancà els ulls, perdent-se al calor dels seu cos i el seu aroma a ametlles... fins que es va despertà.

Es va trobar al Daniel mirant-la amb el rostre completament banyat en llàgrimes. De nou, no va ser necessària cap explicació. Maria no va dir res i es va limitar a arronsar els muscles. El Dani li agafà la mà i els dos es van quedar mirant-se amb les llàgrimes als ulls, fins que la Maria s'adormí de nou.

El Dani la cobrí amb la manta, li apartà els cabells de la cara i es quedà observant-la. Va ser ell qui va cridar als pares tant de la Maria com els del Javi per a donar-los la fatal noticia. Els pares del Javi arribaren primer.

No van voler veure el seu fill. Tan sols anaven plorant darrere de l'home de la funerària que s'enduia el cos cap a l'eixida de l'hospital.

Poc després, arribaren els pares de la Maria i se l'endugueren, encara adormida. El Dani observà al cotxe allunyar-se per la finestra del despatx de la Júlia, mentre aquesta li explicava a la Rosa que li havia de dir exactament al Gabriel Sanz Villarejo sobre l'estat del seu germà.

El Dani sabia que era molt poc probable que es tornés a veure amb la Maria, així que s'acomiadà d'ella en silenci i li desitjà el millor a la vida. Quan aconseguí retornar dels seus pensaments, la Júlia se n'havia anat a operar a un altre pacient i la Rosa ja havia sortit a buscar al Gabriel.

L'Alex i la Natalia compreneren perfectament que

la Nieves no els hagués volgut informar de la mort del seu pare pel telèfon. La Natalia la besà amb afecte i la Nieves no va poder suportar el remordiment. Però tant la Natalia com L'Alex negaren amb el cap i li digueren i li repetiren que ella no havia tingut cap culpa. Els agraïren que haguessin ajudat tant

a la seva mare que es trobava sola i també que hagueren cridat a la funerària per a què s'endugueren el cos del seu pare. Ambdós coincidiren que era millor que anaren a arreglar les coses del seu pare. Com a última favor, els van demanar que dugueren a sa mare a casa. El Ramón i la Nieves no van dubtar en acceptar.

La Nieves es va meravellar de la serenitat amb què ho duien tot, encara que es va adonar que, per la lluïssor dels seus ulls, que se'ls havia trencat el cor. Va pensar que L'Alex i la Natalia eran molt valents. I així era.

El Ramón va decidir conduir al veure l'estat en què es trobava la seua neboda. Portaren a l'Olga a casa. Aquesta s'havia adormit, ja que una infermera li havia donat un calmant per que es tranquil·litzés i aquest havia fet molt bé el seu treball. El Ramón agafà a l'Olga en braços i la pujà al dormitori. La Nieves encengué la televisió i es quedà mirant-la sense veure-la. El Ramón arribà una estona després i es va seure al seu costat. La Nieves el mirà.

- No em puc creure que sols siguen les dotze menys quart del matí- digué amb veu ronca. El Ramón va fer un mig somriure i apagà la televisió.

- Ja n'hem tingut prou per avui- digué. La Nieves recolzà el cap al seu muscle i el Ramón li va passar el braç per damunt dels muscles.

- M'alegre de que sigues aquí, tiet Ramón- murmurà. I així es quedaren els dos, desfets per una tragèdia aliena, i a la vega tan pròxima, fins que les llàgrimes es van acabar i L'Alex els despertà amb un somriure que tractava de trencar els lligams de la tristesa, i no ho aconseguia del tot.

- Gabriel...

Gabriel alçà el cap i es trobà amb la Cristina, despentinada i amb els ulls rojos de plorar. Botà de la cadira i va córrer cap a ella, a abraçar-la per no soltar-la mai.

- Ja estic ací, Gabriel.

Gabriel se separà d'ella i la mirà amb els ulls brillants d'amor.

- Ja estàs ací- digué i s'abraçaren de nou. Eren al mig de la sala d'espera plena de gent, alguns dels quals els miraren amb un mig somriure i altres no els feren ni cas. Però per a ells estar l'un amb l'altre era com estar en mig d'un parc verd i llunyà, com ho havien estat el Javi i la Maria feia una estona. Per un segon, els dos van oblidar on estaven i perquè hi estaven, fins que es recordaren , es van separar i es van seure l'un al costat de l'altre.

- T'han dit ja alguna cosa?- li preguntà la Cristina acariciant-li els cabells.

- No, encara no, no sé si ja l'han tret del quiròfan o què...- digué el Gabriel negant amb el cap. Es quedà mirant a la Cristina i després la besà dolçament.

- Em... Gabriel?

El Gabriel i la Cristina se separaren i miraren sorpresos a la Rosa, que els somreia una mica incòmoda. El Gabriel s'apressà a presentar-les.

- Rosa, aquesta és la meua xicota, la Cristina- digué- Cris, aquesta és Rosa, la infermera que ha estat ajudant-me a trobar a l'Eloy.

- Com estàs, bonica?- li digué la Rosa a la Cristina mentre xocaven de mans- Gabriel, l'Eloy ja ha sortit del quiròfan.

El Gabriel i la Cristina es miraren un segon i després tornaren a la Rosa.

- I?- va dir la Cristina. El Gabriel s'havia quedat sense parla.

La Rosa va somriure amplament.

- Sobreviurà- va anunciar extasiada- L'operació ha anat molt bé. Es recuperarà, Gabriel, l'Eloy es recuperarà i excepte beure alcohol i menjades fortes podrà fer de tot...

El Gabriel tancà els ulls i es deixà caure endavant, al temps que la Cristina xisclava d'alegria i l'abraçava. <<Gabriel, que se s'ha sortit, que ho ha aconseguit!>> li deia a cau d'orella. El Gabriel encara no podia reaccionar. Fins que començà a comprendre.

Començà a comprendre que havia estat a punt de perdre al seu germanet, al seu Eloy, al xiquet a qui li havia ensenyat a cordar-se els cordons de les sabates, a l'homenet que li havia ajudat a millorar la seva punteria col·locant-lo de porter a la cotxera, al jove que es clavava amb ell per ser de l'Atlètic en lloc del Real Madrid. A l'amic amb qui anava a pescar a l'estiu, amb qui solia anar al cine... amb qui agafava el tren tots els matins, menys aquell.

I les llàgrimes de nerviosisme i alegria començaren a brollar-li dels ulls i va sentir que aquell era el moment més feliç de la seva vida, després de tants dolents que n'havia tingut aquell matí.

Eren les deu i mitja de la nit quan la Júlia decidí que ja era hora de menjar alguna cosa. Las coses ja no estaven tan desordenades com al matí. Ja hi havia certa organització, però això no volia dir que l'ambient en l'hospital hagués canviat. Encara hi havia pares que esperaven que acabaren de curar als seus fills, joves que per fi havien aconseguit parlar amb les seues famílies i els explicaven com estaven, dones que tractaven pensar en una altra cosa que no fos que els seus marits estaven a la uvi o debatent-se entre la vida i la mort al quiròfan ...

Però cada cop ja hi havia menys gent buscant a algú desaparegut. Des de feia estona, molta gent havia decidit amar-se de valor i anar a veure si el seus familiars eren al recinte on s'havien traslladat el cossos de les víctimes. Ningú tornava.

La Júlia es quedà observant a tota aquella gent angoixada que esperava un miracle i s'adonà de que tres dels seus infermers estaven parlant amb la gent i escoltant-los. A les dos xiques les reconegué de seguida: eren la Glòria i la Rosa. Al noi, en canvi, li va costar més, fins que s'adonà que era el noi que havia baixat de l'ambulància amb l'Eloy Sanz i que estava fent quart de medicina. Es va acostar a ell amb curiositat.

- Com estàs?- li va preguntar amablement. El Manu la mirà sorprés i, després d'acomiadar-se de la senyora amb qui parlava, respongué:

- Cansat, cansat com no ho havia estat a tota la meva mi vida- la Júlia somrigué i li estengué la mà:

- Encara no ens hem presentat- va dir- Em diuen Júlia Puertos, sóc cirurgiana a aquest hospital. Tu ets...?

- Manuel. Manu- afegí- Manu Giménez- va dir mentre xocaven les mans.

- Vas a ser un gran metge, Manu- digué la Júlia- Ens has ajudat molt, pel que m'han dit i pel que he vist, també- el Manu es posà una mica vermell.

- Bé, hem fet el que hem pogut- digué tímidament.

- En què vas especialitzar-te?- li preguntà Júlia interessada. El Manu rigué.

- Doncs, anava a ser se oftalmòleg, però avui m'han dit més de quatre vegades que deuria fer-me cirurgià- va dir.

- Més de cinc- puntualitzà la Júlia- Deuries fer-te cirurgià- ambdós rigueren- Espere tornar a veure't, Manu. M'encantaria treballar al teu costat.

El Manu li va somriure amplament. La Júlia s'acomiadà amb una palmadeta a l'esquena i se'n va anar a la cafeteria a per l'entrepà amb què portava somiant tot el dia.

- És una bona tia- va dir una veu darrere de Manu- És molt bona tia, millor dit- el Manu es girà. La Glòria el mirava amb un somriure cansat i les mans a les butxaques de la bata blava.

- Sí, realment sembla que ho és- digué el Manu. La Glòria rigué.

- Realment?- digué divertida. Manu es va avergonyir de nou.

- On és el Quique, per cert?- va preguntar per canviar de tema i també perquè feia estona que no veia al seu amic.

- Doncs és a l'ambulància- digué la Glòria i arronsà les espatlles- Encara que semble que hui s'haja aturat el temps i el món, no es així. Ha anat amb l'ambulància a per un home que ha caigut per les escales i s'ha quedat inconscient. No tardarà massa.

- Tens raó- digué el Manu.

- Sí, perquè a aquestes hores ja no hi ha casi tràfic i després del que ha passat avui, encara menys...

- No, dona- rigué el Manu- Ho dic pel que has dit abans, això de que sembla que hui el món i el temps s'hagen aturat...-el Manu sospirà i mirà a la Glòria seriós- Sé que et va semblar una tonteria com una casa que es diga açò... Però, realment- la Glòria rigué per sota el nas- Realment, no vull que açò torni a passar mai més- el Manu feu que no amb el cap- Mai més.

Ambdós quedaren callats. Va ser la Glòria qui va trencar el gel.

- No crec que ningú amb una mica de sentit comú vullga que açò passi de nou- va dir també mol seriosa- però...- la veu li tremolà- és un consol saber que al món hi ha gent com tu. Hui has sigut l'heroi de moltes persones, Manu- li va dir amb ulls brillants mentre li agafava la mà- i això, encara que no ho semble, importa.

El Manu va somriure i, per segon cop aquell dia, es va posar a plorar. La Glòria li va torcar les llàgrimes amb la mà. El Manu la mirà i li digué, encara entre gemecs:

- Tu... tindràs telèfon, veritat?- la Glòria el mirà sorpresa.

- És clar- digué ella- Per?- el Manu va alçar els muscles.

- Bé, pot ser, algun dia podríem anar a prendre un café o alguna cosa...- la Glòria va somriure com no ho havia fet mai i li feu un bes als llavis sense cap vergonya. I després li donà el telèfon.

El Manu arribà a casa i la Sara primer l'abraçà, després el besà i per últim li donà una clatellada, advertint-lo que si tornava a fer una cosa així que s'atinguera a les conseqüències. Sa mare, en canvi, el mirà ben orgullosa i li digué que li havia preparat un got de xocolata ben calenta com a ell li agradava i que s'havia passat la vesprada planxant-li els llençols, per a que poguera dormir d'allò més bé.

El Manu s'adonà de la sort que tenia i abraçà a sa mare.

- Gràcies, mama- li digué. Sa mare va fer un gest amb els ulls, com llevant-li importància a la cosa.

- Deixa-ho estar- va dir, encara que es notava que estava complaguda- Clava't al llit i dorm, que t'ho has guanyat, fill meu. Vinga, dorm.