El desig natural cap a una esposa preciosa, els luxes que permet una hisenda de provada solvència i el gaudi de xafar cada dia terra ben ferma havien apartat en Tomàs Fabra del tràfec marítim, però les notícies que li remitia el seu valedor des de l’Àfrica justificaven sobradament la molèstia d’abandonar durant sis o set mesos aquestes comoditats i forçaven la retrobada amb una excompanya que no li despertava cap mena de nostàlgia: la mar. «La mar», pensava, «sols encisa els poetes que han romàs tota la vida eixuts a terra, però mai no els que l’hem sofrida des de dins», una filosofia que legitimava l’actitud totalment antirromàntica d’en Tomàs Fabra quan iniciava una expedició en vaixell: ni un gest innecessari, ni un moviment de calculades conseqüències i per descomptat cap arriscada heroïcitat d’aquelles que solen acabar amb un marí lluïtant agònicament contra l’immens líquid element.
Les mirades d’odi contingut les coneixia en Tomàs des de l’altre bàndol, però mai no des de la incòmoda posició de diana que ara ocupava. Mentre les sofria, pensava en l’encert d’haver refusat quan era marí patronats que oferien privilegis i envejes a parts iguals, alliberant-se així de maldecaps extres que dificultaren una ocupació quasi obsessiva: la de buscar un filó d’or que es resistia però que finalment aparegué a l’Àfrica, i que prompte li va permetre dur la vida apartada i ociosa esmentada en el paràgraf anterior.
Tomàs sabia que l’hostilitat que destil·laven els seus homes era més que res una actitud aparent, ja que ell mateix havia procurat el bon humor (eficaç antídot contra rebel·lions i motins) triplicant generosament tots els sous i farcint les bodegues de la nau amb vitualles suficients com per alimentar dues tripulacions tan famolenques com aquella. La por vers un alçament no era, doncs, allò que l’incomodava de la posició patronal, sinó més prompte la constatació d’un fet del qual fins aleshores no havia sigut conscient: a saber, la prosperitat econòmica havia fet d’un bon mariner, treballador i caut, un personatge inútil amb l’única comesa de passejar diariament per coberta i incapaç de contindre el vòmit durant el primer mes de navegació. Ell ja no era un home de mar, era un finolis que sols sabia vestir seda, beure brandi de xerés i tocar el piano, tres delicadeses tan rutinàries que Tomàs ja no podia ni concebre la possibilitat de deixar-les fora d’aquell viatge.
La tranquil·litat pròxima a l’avorriment que es respirava a l’estança privada d’en Tomàs Fabra el sorprenia, ja que recordava de la seua etapa com a marí ras una constant activitat que gens tenia a veure amb l’estat d’ensopiment en què ara es trobava. «La feina arribarà», pensava, «quan tornem a fer peu en terra», tot referint-se als contratemps en l’administració de la mina que l’havien obligat a participar personalment en aquella inoportuna expedició. De tota manera, es queixava no des de la sorpresa sinó des de la certesa de qui sap que aquella situació no podia tardar a esdevindre: sis anys d’ininterrompuda explotació, sense cap mena de problema ni a nivell tècnic (aquell filó semblava inesgotable!) ni amb els nadius de la zona, eren una ratxa massa generosa.
El valedor a l’Àfrica i bon amic d’en Tomàs Fabra, el Sergi Penyas, rebé els viatgers amb la cordialitat que el caracteritzava i a la qual ben bé podia agrair el lloc d’enllaç que ara exercia, però el dissimulat gest de preocupació que se li dibuixava en la cara alarmà definitivament a l’inusual viatger i patró de la nau. Des que Sergi li envià aquella carta en què requeria la seua presència a la mina, Tomàs sabia que es trobava en una situació certament problemàtica: sabedor de la capacitat de Sergi en l’eslàlom burocràtic (faceta en la qual, a més, Tomàs no creia poder ajudar-lo massa) i convençut de l’abundància d’un filó on encara restaven recursos per a duplicar la seua fortuna, havia resolt abans de qualsevol conversa que el problema raïa en la tribu pròxima, fins aleshores agraïda amb els munts de ferralla brunyida que se li oferien trimestralment.
Les intuïcions d’en Tomàs foren ratificades en la conversa mantinguda aquella mateixa vesprada a la mansió colonial de Sergi, al voltant d’una tassa de te amb un regust indefectiblement amarg: Mobotu, hereu del recentment desaparegut Embu i nou cap de la tribu, havia trencat tota relació comercial amb l’home blanc i prohibit expressament l’extracció d’una sola pepida d’or, oferint als estupefactes miners espanyols una sola explicació: «Considere estar obrant de la forma més justa». No es tractava d’una estratègia amb la qual poder regatejar alguna peça de vidre: la determinació de Mobotu era ferma, insubornable i potser definitiva, i el pobre Sergi, pàl·lid en veure refusades totes les seues ofertes, es veia forçat a considerar la fins aleshores remota possibilitat de molestar a en Tomàs Fabra del seu descans perpetu, tot esperant que el màxim responsable fóra capaç de persuadir aquell tossut salvatge.
Tomàs escoltà les explicacions de Sergi i es va moure ràpidament, conscient que si deixava refredar aquell estat de coses acabaria molt probablement perdent la seua mina. Sol·licità una audiència amb Mobotu el més prompte possible i va encarregar a Sergi la tasca de reclutar aproximadament un centenar de mercenaris, en previsió que les negociacions amb el cap nadiu no es resolgueren satisfactòriament. L’audiència fou fixada per al migdia de l’endemà, i Tomàs va patir aquella nit a l’Àfrica un desvetlament semblant al que descriu Juli Cèsar en Guerra contra les Gàl·lies.
El desdejuni fou parc, fidel reflex de la conversa que mantenien els dos comensals: dos maniquins amb la mirada perduda als quals sols se’ls coneixia l’habilitat d’articular el «Bon dia» de rigor, però que preferien no haver de saludar ningú i evitar així apartar el pensament del got de café que sostenien entre les mans. Abans que cap dels dos decidira quina era la forma més educada d’estafar Mobotu i pendre-li a canvi d’un carregament de peçes brillants les tones d’or que tresorejava la seua cova, es trobaven de peu enfront de l’entrada del primitiu refugi on els rebria el cap de la tribu nassavi.
L’arquitecte que dissenyara l’estança on esperava assegut Mobotu semblava desconéixer el concepte «decoració»: era una construcció determinada per l’objetiu de protegir l’hoste de les inclemències meteorològiques i qualsevol element aliè a eixa finalitat no sols resultava innecessari, sinó força molest, tot aconseguint una expressió de minimalisme tan perfecta que ratllava l’ascetisme. Mobotu romania al fons, fosca pell i inexpressiu, iniciant la conversa amb una salutació solemne que no denotava la familiaritat esperada. Era una anatomia forta, un guerrer de poderoses proporcions, el tipus de cap nadiu que un espera trobar-se si sols coneix l’Àfrica de Henry Rider Haggard. Tomàs i Sergi parlotejaven tot intentant congraciar-se amb aquella autoritat negra, però els respongué una veu quasi faraònica que desestimà automàticament totes aquelles hipocresies:
-Sé per què sou ací, pells blanques -digué en la seua llengua-. Jo he ordenat a la meua tribu que no accepte més valiosos obsequis a canvi de pedra grogenca -és així com anomenen l’or-. I vosaltres veniu per tal que jo corregisca la meua ordre. Sou gent generosa, els pells blanques, però és injust acceptar la vostra oferta. Vosaltres ens doneu aparells que ens protegeixen de la pluja, que encenen els nostres focs o que llauren la nostra terra (un paraïgues, un encenedor i una modesta arada, respectivament); ens oferiu destrals forjades amb el material lluent i indestructible i el sagrat tub de foc que ferix des de la distància; vosaltres ens porteu dolçes fruites exòtiques, carn deliciosa i beguda que desperta l’alegria. Els vostres obsequis són generosos, i el nostre pagament pobre: la pedra grogenca no protegeix de la pluja, ni encén el foc, ni llaura la terra, ni protegix de l’enemic, ni assacia la fam, ni desperta l’alegria. Embu, el meu pare, no vos estimava com jo vos estime: ell vos afalagava com a déus quan éreu en sa casa i es burlava de la vostra estupidesa un colp havíeu marxat. Jo no sóc com ell. Jo no desitge estafar-vos. Jo no corregiré la meua ordre. Mobotu, cap dels nassavi, ha parlat.