Potser no és el moment adequat per escriure. Verament anheles el cos d’una dona i això podria semblar un tema adequat i certament vàlid per encetar un molt fructífer poemari. Menteixes : ja l’has acabat. Potser no és el moment adequat per escriure, car ja has parit centenars versos que t’han buidat, o plenat, tot l’estiu. Tens els dits cansats, l’alè fràgil, el desig intacte. Potser, per tot això, no és el moment adequat per escriure. I tanmateix.
A l’aguait d’altres jorns més benèvols per als versos m’establesc en un silent reflex de mi. Deixe passar les hores com qui deixa jugar un xiquet a la porta de sa casa. No puc posar-vos un exemple més adeqüat –és possible que no siga capaç de trobar-lo. Acudeixen a mi moltes pel·lícules i músiques. M’edifique doncs en una espera tèrbola i forçada, que acabarà un bon dia, d’improvist, com un xiquet que de sobte llença el baló massa lluny i decideix canviar de portal. No sé quan vindrà aquesta certitud, aquest inici. Ara repose; observe, mut i somrient, amb l’afable mirada que m’ha guilloixat l’edat, com passen i passen pilotes o minuts o mesos, i amb aquesta ombrívola presència de la mort em recórrec els vint anys.
Molt serenament m’he preguntat si certes coses paguen la pena d’ésser viscudes.
No he sabut contestar-me, com tantes altres vegades, i aleshores m’he quedat expectant, sense badar boca -el bleix dèbil-, a l’aguait que la resposta caigués del sostre o entrés per la finestra oberta de bat a bat. No ha succeït res. A penes una lleugera brisa m’ha acaronat el front, els muscles. La cadira de vímet se’n ressentia de totes les hores mortes suportant el pes d’un proper cadàver. M’he incorporat aleshores i he anat a la cuina, a fer-me el sopar, car a tot açò era ja l’hora de sopar. He engolit en silenci i amb molta sal la nit, i no he pensat en res més que no fóssen els llençols o els mosquits.
Viatjar més lluny encara. Passejar per totes les alberedes o pinades o rouredes, i arrelar-hi només a la que ofrene l’arbre més valuós: la memòria. Seure i passar la mà respectuosament per la fusta aspra i la terra verge o senzillament desconeguda. Escoltar atentament l’esclat cruixent del sòl. Els braços estesos, les mans obertes, les cames blanes, la faç encarant el paisatge, qualsevulla vista que siga aquesta; el ulls amarant-se de la poderosa llum nativa i les obagors múltiples del bosc. Estar assegut al més recòndit jardí i saber-nos acompanyats d’una universal germanor entre els infants perduts. Esdevindre aleshores el fruit que feixugament i destra vam treballar, el que donarà l’arbre més preuat: l’avenir.
La vida sencera passa al meu davant i només em sé capaç de teclejar allò que em succeeïx a mi mateix. Deteste aquest involuntari ego, però potser és en última instància un reconeixement de la més ferma limitació de la qual dispose: la fecunda ignorància que em basteix. No n’estic orgullós, no us equivoqueu, però no us pense enganyar amb laudables sentències i atàvics judicis. Només expose uns molt comprensibles dubtes sobre allò que m’és brutalment proper : l’interminable afer dels dies orfes, la festa oblidada de la carn, l’hàbit en desús de la remembrança, l’estima infecunda del glaç. Jo o l’altre.
Potser no caldrien nous poemes ja. Tot està escrit, fins i tot : tot està escrit. M’explique : ja s’ha versat sobre la desgana de la repetició, l’absurdíssima sentència que d’alguna manera ens exculpa per escriure tot allò que ja està escrit. Llavors només podem fer una cosa : dir que el que escrivim no és imprescindible, i que tan sols és una molt particular transcipció dels manuscrits perdurables que en eixe moment tenim a l’abast. Dir que som el xic dels encàrrecs d’una vasta llibreria. Dir que això és un ofici ben mortal.
Amb una quietud impròpia m’examine unes molt meues tenebres, i amb això he volgut dir justament el que he dit: amb una serenor desconeguda palpe la fosca essència d’un home al qual apenes conec. Ja sabeu el que diuen: mai no sabrem si som uns perpetus hostes o ens alleten des d’una abismal distància. Ja sabeu el que es diu: aprendre’s el nom, saber què has de dir, quan ho has de fer, repetir certs moviments. Viure, ja sabeu.
Colps farcits de destrals o noms farcits d’hores: tot és tan sobrer que ja ni els versos em surten amb la ràbia o necessitat d’antuvi. Tot és massa senzill o massa fàcil, i les coses han aprés a explicar-se elles mateixes. Ja no els cal traductor o intèrpret : ara el dia és un flexo que grinyola; la por una senyora que comenta l’oratge a l’ascensor; les hores, la desgana immillorable del matalàs brut de somnis o morts; l’amor un condó usat o la cadència monòtona d’una nit d’estiu. És tan avorrit i prudent allò que dic.
Colps farcits de noms o hores farcides de destrals: tot és tan sobrer ja que només puc repetir-me fins un infinit que em rebentarà el futur, el demà.
Amb la poca experiència que es reflexa als papers em qüestione les dubtoses habilitats de les quals en sóc posseïdor. El que ara queda escrit és d’un modul·lable absolut al motlle de cadascú. Us dirà potser alguna cosa a cau d’orella, o us passaran les paraules fregant els llavis o l’arracada. No ho sé, i en aquest dubte fonamental resideix l’ofici d’escriptor, car no sabem si això que diem és o no és quelcom que puga ablanir-vos eixes coves rocalloses que us custòdia la grisor dels dies. Tanmateix, s’escau considerar que potser m’equivoque i que, amb la poca experiència de la qual em sé un inhàbil senyor, us repetesc allò que ja coneixeu. La misèria, ¿sabeu? és universal ama del desfici i les nits d’estiu, d’eixes nits que es graven amb l’obscè tall d’una navalla rovellada. Les nits, eixes nits, la por o els dits… Qui sap de quina estranya substància es nodreix la solitud. Acréixer el buit o naufragar la carn.
Molt li hauria de dir encara a una dona que no conegueu. Heu sabut d’altres, però aquest nom verge de paraules me’l reserve per a mi mateix. Ella potser es reconeixerà si és que algun dia em llegeix els papers; les coses mai no són tan definitives com semblen ser primerament. Molt hauria d’abraçar-la o prendre-li la mà en un ridícul gest d’acostament, molt he de dir-li o hauria d’haver-li dit; em fan igual els temps verbals: mirar-la als ulls i poder fer meu l’instant i ambdós cossos. Si és tan senzill… Moltes coses hauria de fer amb eixe pensament que m’acaça els dies i m’acurta les nits, molt li diria jo a aquesta dona que ni en confidència puc anomenar, molt hauria d’escriure per esbandir-me-la del present, del café, el periòdic, les aules, el tramvia, les cebes, el coixí, l’aigua, l’ombra, l’alé.
Molt li hauria de dir encara a una dona, ¿sabeu?
L’anhel més profund i el neguit de tu m’assetjen com si envoltaren un castell en runes, colgat d’enderrocs, amb les portes astellades i obertes. No sé defugir una batalla que se m’esdevé a les entranyes primeres d’allò que sóc. No en sé ni en vull saber, d’obeir judicis o extreure’m l’hàlit; no inventaré mai l’home que ara s’escriu els jorns. Molt tendrament m’ablanesc amb aquestes paraules equivocades o perdudes: em sé al preuadíssim servei de mi mateix. I em construesc amb els maons esquerdats del vent.
Algun dia seré famós i conegut en un àmbit familiar: els fills, els pares, la dona i els germans. Excloc els cunyats i sogres perquè mai no m’han agradat massa els innecessaris protocols. Dic : seré apreciat en un àmbit dit personal. Seré feliç, o intentaré de ser-ho. Metòdicament em rentaré les dents, faré l’amor, soparé saludablement, estroncaré el plor amb una eficàcia desconeguda fins aleshores. Potser ja no escriuré. Algú llavors agafarà un llibre groguenc i mal enquadernat del prestatge barat del saló, i llegirà un nom que li resultarà d’ús domèstic i informal, i em preguntarà certes coses a les quals no seré capaç de respondre. Se’m saltarà una llàgrima, dos a tot estirar. M’amagaré una bona estona al lavabo. Recordaré unes paraules, unes molt meues paraules. Sortiré i parlotejaré breument, li treuré importància a les pàgines polsoses. Les amagaré eficaçment aquesta vegada. M’esforçaré per reprendre l’hàbit dels dies com si encetés un encreuat, però us puc ben dir que al llarg d’eixa setmana o mes no em sabré estar de defugir a tothora la convivència maquinal i polida de la família. Soparé saludablement i metòdicament em rentaré les dents.
Voldria concedir-me una treva i tractar altres greujosos assumptes: emmarcar pulcrament la fotografia maldestrament presa d’aquest instant enfollit. És a dir: hi ha quelcom que no rutlla bé. Més encara: els humans som la bèstia que tant ens ha espantat segles ençà. I afegiria: us desitje el més ardent dels inferns. Això és tot el que de moment us puc dir, i amb sort demà seré potser serf d’aquesta ràbia que ara apenes puc percebre com un tast amarg al menjar. Voldria concedir-me una treva, però certes coses no es mereixen una treva, sinó l’udol desfermat de la consciència, la fíbula afiladíssima dels actes i la presència. No serveixen ara les voluntats ni les llustroses granadures de l’ànima. En aquestos dies hem de saber-nos per la carn i no pel fang: Hem d’esdevindre, a la força, humans.
Assage expressions diverses davant l’espill. Res no em resulta tan agradable com distreure’m els músculs en aquest infèrtil exercici. Assage posats gravíssims i histriòniques riallades, dramàtics planys, la ràbia més esmolada. Assage els hostes que em conviuen a l’edifici de mi mateix, assage inèdites combinacions d’un sol nom i innombrables propòsits : m’examine les cel·les que m’engàbien els dies i em reescriuen l’amnèsia. Els barrots deixen veure què hi ha al defora : el barrots deixen veure què hi ha al defora: els barrots, i poca cosa més.
M’he dutxat avui amb com si l’aigua fos la sentència inexcusable que dictés un cos, el meu, arrelat a les rajoles més humides de la cambra o el vent. M’he estimat amb una profunda coneixença del meu hàbit de solitud, i he fet meues certes frases que ara no us diré, per pudor o respecte a mi mateix. M’he dutxat avui com si aprengués a dutxar-me, com si em descobrís, inesperadament, tota una col·lecció d’afers i possibilitats inscrites a la meua humil carn. Amb violència m’he fregat la pell. Pertorbadament he arrapat la superfície esvarosa, i no m’he pogut estar de deixar-me caure sorollosament a la banyera, l’aigua i el sabó esquitxant-ho tot. He rist molt agust després.
No
malpenseu
les línies:
no he
deixat
d’observar-vos
els ulls
des que tot això va començar.
Atents :
en
qualsevol
moment
saltaré
i us arraparé la gola decididament.
No
interpreteu
car no pretenc
figures
esveltes
o
cristalls
perfectes:
cada
paraula
diu justament allò que diu quan es llegeix en veu alta.
No
em
desxifreu
car jo no sé
de
missatges
xifrats
o
secrets:
aprenc només
abecedaris
als
quals
hi puga palpar
el pa, la llet, la fam.
És
a
dir:
la fam.
No
m’interpreteu.
Ho deixaré escrit com qui pretén esborrar-se un calfred amb aigua calenta. Perviuré als mots insignes i dignes que m’edifiquen el present. Faré testament amb el resignament dels nounats cadàvers, una darrera voluntat que o bé mai no em llegireu o bé assumireu com un crit profètic, isolat. És això un manifest absurd que mai no aconseguirà embravir multituds o enderrocar governs. Preneu-ho com un fullet abandonat a un carrer de pas al qual mai parareu atenció. Accepteu-me l’última veu que us puc lliurar.
No em malvendré les paraules ni l’hàlit darrer
llauraré l’avenir amb les mans i el cos sencer
establiré les hores com un present irrenunciable
experimentaré l’horabaixa com una nova alba
em faré legítim hereu de mi mateix
acreixeré l’estima per la vida com els infants inflen globus
i mai no em farà por l’esclat.
Ho deixaré escrit: jo era només un vianant.