A Andreu, per haver-me encés la llar dels mots.
I
Escric ara les notes elementals
del foc al recer
de la meua ombra de pedra i fang.
Eixuta de present, se’m fan tangibles les tenebres
a la llar.
Desperte,
amb un fred agut i blau festejant-me
el cos.
II
L’escorta de la nit
són les línies que, precises,
dibuixen els contorns encesos
dels avantpassats:
les mateixes mans
els mateixos dits.
Fets foc.
Fets ombra.
Fets jo.
III
Quatre imatges m’ombrejen o em raspallen la vida.
Quatre pintures em serveixen de mural absent
i encaixen ajustadament als dies del quals m’òmplic el sarró.
El record fonent-se amb el foc.
La por esdevenint costum.
L’oblit posseïnt-me el cos.
El plor arrapant l’esquena
de la dona qui du el meu nom.
Tot això, diuen:
la mort vestint-se de dol.
IV
D’esquenes visc :
d’esquenes a tot
i a tots,
oferint-li l’esquena a l’erm
i al pou.
Tan estúpid com qui, dia rere dia,
s’escabota el seu patrimoni més sagrat:
la carn, el cos, la sang.
La dansa negra em palpa la mandíbula sorrera
feta d’ivori i calç.
V
Obeesc l’impuls, i rebente el vent
amb una crida que s’alça, rabent,
des de les entranyes:
orfes i vençuts
seguiu-me fins on no habiten les cròniques !
Perduts vianants del mai :
despreneu-vos de les mans que us ancoren
a l’arranjat desert del demà !
Obeesc l’impuls: escric.
I em plore, i em visc, i em plore altra vegada
i el plany s’estén núvols o nit enllà,
lluna o mar enllà,
horts i ciment i edificis i grues
gent i animals
i tot i tot tot enllà,
molt lluny,
molt lluny
he de dir que arriba el meu desig:
escriure absurdament,
vagament,
amb l’impuls infèrtil del jovent,
titlareu.
VI
Vint anys m’esperen a la porta de casa
una porta ben gran, ben alta,
per la qual han passat
moltes dents de fam i genives de vidre
i cavalls d’acer i gaiatos d’escuma
i més coses que no sabré dir, que no m’han sabut
transmetre (l’àvia va morir massa jove, s’escolta dir al sòl).
Vint anys m’esperen entre les parets d’una cambra
esquerdada per la meua edat i totes les anteriors,
totes les hores cadàvers d’altres dones o nadons.
Vint anys que m’esperen, que m’arrapen
les venes amb les ungles esmoladíssimes
dels projectes estroncats, dels plànols escabotats.
Vint anys, són ja tants anys, són tanta foscor
tanta amnèsia imposada i tants castells abandonats,
són tants anys...
(ah els vint anys!, diria el poeta, qualsevol poeta
que no tingués vint anys, ah els vint anys! i lloar
eixa època, ah els vint anys! i fantàsticament)
VII
Poseesc un grapat d’anys
com qui posseeix un grapat de pedres.
A la mà.
No arriben
a dos dotzenes.
Hi ha algues roques d’esperit hialí
i minerals d’opaca presència.
Hi ha els cristalls reservats o els que llueïxen
amb desfermada intensitat.
Algunes són de tenaç consistència i fred contacte.
Altres ploren sorra calenta, interminablement.
Algunes callen, com els dits que, silents, les custòdien.
No sé que fer-ne,
d’aquesta roca fragmentada
(vida, li diuen)
amarada tota ella de passat.
No sé què fer-ne, sabeu.
VIII
De tot alò que em va ser presentat a la infància
jo escolliria la brutal fascinació envers tot.
Una fascinació primigència i encara inexplicada
-per sempre més misteri o llegenda-
temerosa potser de descobrir un sentit
en allò absurdament admirat.
Ara, els anys em pesen més que mai
i sóc manifestament incapaç
de d’ésser enlluernada
-dic enlluernada i no
interessada
o atreta-
per res del que em m’assetja
les molles dels dits, les parpelles,
els llençols o el pitxer d’aigua,
excepte
per aquella desconeguda
nàufraga
primerenca fascinació.
IX
De tots volums i colors
habiten els anys al meu interior:
les entranyes
totes cobertes
de la llefardosa consistència dels records.
El quars no s’ha fet adult encara
i cristal·litza indegudament,
escorxant-me cruelment o metòdica.
Él sòl és sempre massa tou
i la molsa m’edifica la memòria eficaçment.
De totes condicions
són els pergamins que m’emplenen
les cavernes inhabitades del jo.
Les paraules avortades enmig
d’un instant despullat.
Brutes ànimes recorreguent-me els mots.
De tots rostres
tinc sangtraïts i solcs profunds arreu de la pell.
De tota història em sé filla i vençuda
perquè la derrota és el meu patrimoni més preuat.
La derrota del glaç o l’avenc,
la batalla perduda del quefer, del maig, de l’alé.
Les pedres reflecteixen
els colors inevitables
de la solitud, d’eixa adultesa
amb sabor de llepolia o llima aspra,
del regust imperorbable
de les cròniques.
X
Escriure és com
destil·lar:
no et propassaràs mai amb l’alcohol,
car cremaràs el sabor;
no hauràs mai pressa
i deixaràs repossar els versos
a la llenyera, on envelleix la fusta més digna.
N’obtindrem un bon licor, si el clima
és l’adient. Això crec.
Escriu amb les llàgrimes pures
de l’esperit isolat,
enfront del foc, amiga.
Escriu, i et sabràs.