BCN
Al Bosc de les Fades, al fosc passatge de Banca amb Clave, vaig escoltar la història per primera vegada. Després l’he sentida narrada per unes altres persones i en altres llocs, sense que fóra mai la mateixa, perquè canviaven els noms i els llocs, que són noms també i, per tant, invencions de la ment humana.
Debatíem sobre la qüestió de l’infinit i els seus problemes. Algú, el rostre del qual és esborrat pels atzars de l’oblit, va invocar la
Biblioteca de Babel
,
El libro de arena
i
Sueño soñado en Edimburgo
(Borges,
Obras completas
, 2002). Una altra interlocutora digué que si admetíem l’infinit, hauríem d’admetre també totes les variables possibles, i així com l’home ha estat creant des dels seus principis pocions mortals, algun dia descobriria la fórmula de la immortalitat i aquest immortal viuria totes les vides possibles, seria tots nosaltres, Ulisses i també Homer,la dona de les mil i una històries (que en són mil només) i cada una, Crist en la creu; i algun dia esgotaria totes les combinacions possibles i llavors, què ocorreria?
Jorge Luis, que fins aquest moment havia estat perdut en aquesta inabastable conversació, traient la veu del got en què perdia aquella mirada seua i elevant-la entre els somnis,va parlar.
–Infinites són les històries per narrar,com infinites són les estreles o els carrers d’aquest barri, no perquè no tinga terme el seu nombre, sinó perquè ningú les ha comptades ni les comptarà mai.Infinits són també els capvespres de Turner, o el desig mai no satisfet de
l’Eros et Psyché
de Cánova; ho són igualment la mirada d’una dona o la sensible cadència d’una metàfora antiga.
El relat que ara us contaré, real o no, això no importa, podeu trobar-lo en
Zen unendliche Geschichte
, d’un cert Kindberg (Berlín,1984). Jo era a París i m’havia acostat a Shakespeare & Co. a la recerca de la primera edició de Bonn d’
Urkunden zur Geschichte der Siegfridsage
. Ja havia repassat tota la secció germànica i vaig trobar per casualitat aquest llibret. No recorde la resta de les històries,ni quasi aquesta; haureu de fiar-vos de la meua memòria per als noms i els detalls, que de totes maneres manquen d’importància.
És inútil pretendre que en la realitat hi haja un ordre. Potser arribem a percebre algun indici de lògica en el seu caos, però és una mera il·lusió; o potser sí que està ordenat, però no d’acord amb les lleis humanes i, per tant, no per a nosaltres.
Vaig arribar a aquesta ciutat com un turista més, amb la meua càmera i els meus plànols, il·lusionat davant de la perspectiva de descobrir la ciutat amb què havia estat somiant durant anys. Diverses vegades havia ajornat ja el viatge. Unes per raons alienes a la meua voluntat, unes altres, crec,per por a comprendre que la ciutat que jo havia imaginat en les meues lectures no existia...
Segons la classificació de Sterne, jo era dins dels viatgers sentimentals i m’hi sentia orgullós d’això. Potser per açò, quan vaig haver visitat amb calma i delectança tots els indrets típics,desentranyant els misteris que aquesta ciutat guarda per a aquells viatgers que tenen l’enginy suficient per a descobrir-los, vaig decidir submergir-me en la vertadera essència de la ciutat.
Hi ha escoles filosòfiques que neguen el temps raonant que el present és indefinit, el futur l’esperança d’aquest i el passat no existeix sinó com a record present. Va haver-hi, al segle V, uns heresiarques que creien que l’Univers alterna realitat i ficció indiscriminadament, i només alguns dels nostres dies són reals, com els somnis d’algunes nits, mentre que la resta de dies i somnis no són més que desvaris de les nostres ments. Potser per aquests camins trobe una explicació als fets que m’han succeït hui.
Era al voltant del migdia quan em vaig internar pels passatges i carrerons del Barri Gòtic.Jo portava el meu mapa i, per tant,no podia perdre’m. Després de visitar la Seu, vaig decidir deixar-me conduir pels dons de l’atzar. Al cap de cinc minuts,després de fer unes voltes pels carrers, vaig arribar a un claustre a què s’accedia per un portal que donava a una placeta. En les taules es veien turistes orientals parlotejant en la seua estranya llengua i un parell d’ancians que xarraven.
El claustre era fresc,amb quatre tarongers en el centre i unes columnes de granit.Es respirava tranquil·litat entre aquelles pedres antigues, ennegrides pel pas dels anys i no per tractaments químics com les de l’hotel on m’allotjava. En un cantó,amb l’esquena recolzada en unade les columnes,una xica bruna d’uns vint-i-cinc anys llegia. Estava tan absorta que pareixia no adonar-se deles anades i vingudes del cambrer o les estrepitoses rialles dels estrangers. No va deixar de llegir tampoc quan em vaig acostar a ella i, per curiositat, em vaig posar a examinar la inscripció llatina d’una llosa, certs barbarismes de la qual em van fer suposar que era una traducció d’una altra de més antiga.
«Hui, el dia del solstici d’estiu,a l’hora sense ombra, s’obriran les portes del laberint de les sendes infinites, i els carrers canviaran i es formaran llacunes inexplicables en la memòria dels viatgers...»
La rialla dels turistes em va traure d’aquelles estranyes paraules. La xica que llegia havia desaparegut. També els dos vells. Vaig eixir del claustre i em vaig disposar a perdre’m pels carrerons foscos i humits del barri. Podia trobar un plaer més gran que vagar sense rumb per aquells màgics carrers que,sense conéixer-los, ja amava? I tafanejar en les seues botigues o els balcons de les cases, asseure’m a veure passar la gent, perquè és la gent qui fa distints els llocs; tot sense fixar-me en el temps o el lloc cap on anava, sense prestar atenció al nom dels carrers o les places; ja hi tindria temps.
Així com havia pogut trobar un aleph en el número 13 del carrer de la Princesa; pel Barri Gòtic anava deixant-me omplir per la bellesa de les cases i les persones, els rajos cada vegada més dèbils del Sol i, més tard, els llunyans estels sobre el meu cap.
Va arribar el moment en què vaig decidir tornar al meu hotel. Vaig buscar el mapa en la butxaca, però no hi era. Vaig pensar que potser l’havia ficat a la motxilla. Tampoc no hi era. Vaig comprendre que el més probable era que me l’haguera deixat en el claustre. Vaig intentar recordar tots els meus moviments d’aquella vesprada, tasca impossible. Havia arribat a la Seu pel Portal de l’Àngel, l’última vegada que recordava haver consultat el mapa va ser a mitjan camí,per comprovar que aquell carrer em portava cap a on jo volia. I me ’l vaig guardar. El claustre l’havia vist a través d’uns pòrtics que donaven al carrer. Hi vaig entrar pel portal i vaig estar un moment absorbint la bellesa de l’escena: la lectora anònima i silenciosa,la verdor dels tarongers,la vivacitat dels turistes que contrastava amb els vells,el cambrer...
Quelcom que no podia concretar va augmentar el meu nerviosisme.No podia recordar quan havia sigut l’última vegada que toquí el plànol. Vaig suposar que havia sigut en arribar a la Seu.Des de llavors havia caminat sense rumb fix. Vaig intentar reconstruir el meu llarg passeig per aquell dèdal de carrers foscos i passatges tenebrosos, fins i tot en hores de llum,però era impossible.
Per fi,vaig decidir anar pels carrers que baixaven, i així arribaria a alguna d’aquelles avingudes paral·leles al mar, però els carrers tan aviat pareixien baixar com pujar. Vaig recordar que en el seu Dedalum, Flavi adverteix que per a arribar al centre d’un laberint, cal girar a l’esquerra en cada bifurcació.
Els carrers ja s’havien buidat de la multitud que a la vesprada els recorria i només hi havia alguns borratxos dormint en les porxades. Vaig intentar preguntar a una dona,però va fugir quan vaig tractar d’acostar-m’hi. Els passatges pareixien estendre’s fins a l’infinit amb unasimetria inexplicable, ja que no n ’hi havia dos iguals. Els noms de les plaques em resultaven desconeguts i no hi havia cap indicació de com eixir d’aquell barri que m’assetjava i em perdia com en un malson.
Vans són tots els intents de posar per escrit el meu terror mentre corria pels carrers deserts a la recerca de quelcom que em permetera orientar-me, perquè si en aquell moment jo no entenia res, i fins i tot ara seguisc sense entendre aquella terrible sensació, com descriure-la amb l’imperfecte llenguatge dels homes? Com en aquell jardí de sendes que es bifurcaven, creat per Ts ’ui Pên, jo podia en un moment elegir un camí i al mateix temps, un altre. I a partir d’una bifurcació, podia anar per tots els carrers per on em decantava o m ’hauria decantat si haguera elegit l’altra senda de la bifurcació,al mateix temps. Per això els carrers eren els mateixos, però maiiguals. Portava la vesprada sencera recorrent tot el barri des de totes les direccions i en totes les combinacions possibles.
Va dir Tennyson que si comprenguérem la complexitat del pètal d’una rosa, comprendríem la rosa sencera, i amb aquesta, l’Univers; d’igual manera, fins i tot sense comprendre què m ’està passant, he intuït jo la solució a través dels badalls que deixen els filaments de ficció en teixir la realitat...
Al llibre li faltaven les pàgines finals i, per més que vaig buscar l’editorial en la contraportada per tal de demanar-ne una còpia, no la vaig trobar. Tampoc no apareixien el llibre o l’autor en el catàleg de la llibreria. En el pròleg es feia notar la singularitat d’aquesta història, treta d’una llibreta manuscrita en alemany trobada a l’església del Pi, entre les pàgines de la qual es va trobar a més un plànol de la ciutat. Aquestes últimes notes estaven apuntades el dia 24 de juny.