CONFESSIONS I DOSIS D’ESPERA
Àngels Gregori / Premi de poesia en valencià
«Oh, si l’àliga m ’hagués deixat ses enlairades ales,
si hagués tingut la cadena d’or de la inspiració
del grans poetes, d’aqueixes perles, malaguanya-
des en mes mans barroeres, li n ’hauria fet un
collaret de sultana,i amb eixes i altres més ben
triades flors hauria coronat son front de reina.
Ara ella em perdó si goso posar a ses plantes mon
manadet d’espigolera vora les daurades garbes
del camp, sempre assolellat i beneït de Déu, de
sa literatura ».
J.VERDAGUER. L’ATLÀNTIDA
A la brandàlia,
com abans,com ara,com demà.
Et j ’amerai ta mort dans la nuit de la mer.
NAUFRAGI DE VERSOS
Si saberes quin infern amaga la literatura sense tu!
R.GUILLEM
Recordes quan ens llegies aquells poemes
i ens explicaves què volia dir la poesia
i ens deies que la lectura de cadascú era
més privada que revelar amb qui féiem l’amor?
Han passat els anys, prou que ho notem,tots.
Cada dia, quan em desperte i em mire a l’espill i
em trobe una arruga més que el dia anterior,sent
com els moments passats se’m fan més presents.
I torne a quan et tenia a prop, a quan tenia setze anys
i un sexe ben plantat i un llibre de Hölderlin a la mà i
un grapat d’herba al puny per ensumar-nos mentre
llegiem versos al compàs de les mirades.
I voldria tindre ’t ací, molt a prop meu,
i agrair-te totes les paraules que em vas ensenyar,
i aquells poetes que em vas recitar.
Ara, passats els anys i els enyors i els records,
encara agraïsc haver aprés tant en canvi de res.
Aleshores m ’ature, i caic de costat, perquè no em
queden prou forces per aguantar-me.
I és quan voldria tornar a tenir aquells maleïts i
despietats setze anys per tenir enfeinat el cap només
en poemaris, voliaines, versos i cabells virolats.
ODA A BARCELONA
Oh ciutat aleshores del només!
V.A. ESTELLÉS
Crec en la saviesa de les ciutats,i en les seues parles,
i en les seues gents,desvetlades i felices com volia el poeta.
He vist en els racons més humits dels teus barris
com sortia a poalades poesia pels balcons.
I la poesia banya,i mai s ’eixuga bé del tot.
He vist en els teus vianants un cert afany de ser-te ciu-
[tadans.
He vist com els grans poetes t ’escrivien versos bells i
[bonics,
però mai suficientment bons per descriure ’t.
Saps? No conec cap altra ciutat que m ’haja omplit tanta
[buidor,
però ara no gose a pronunciar-te per por d’enyorar-te
[massa.
II
Ciutat que m ’aculls entre les ramalades del vent!
Ciutat de sons sense ritme,també.I de poetes nocturns
que agafen cada nit el tren per enlairar ses ales cada dia.
Ciutat de campanades d’amor,de mort,de crit,de festa,
de dol,amb oloreta de nou.
(Sempre amb careta de disfressa,per no posar tristes les
[seues gents).
CANÇÓ D’ENYOR SENSE NOM
Jo,que voldria aturar tants mo-
ments de cada dia per fe ’ls eterns
a dintre del meu cor!
J.MARAGALL
Jo,que voldria tenir tots els dons del món
i posseir amb les mans tota la riquesa dels mots,
i atorgar a cada cosa un nom,
una única paraula,
i fugir,per sempre més, enllà d’una ciutat
que no honora els poetes ni escolta les parles que callen.
Jo,que voldria omplir tota la buidor que se’m perd en
aquests brials de la vida i,
a poc a poc, sense adonar-me’n, m’adone
com passa, fugisser, el temps
pel meu costat i ni tan sols s’atura per avisar-me.
Jo, que tantes vegades voldria una vida petita i
tendra i dolça, tan dolça com el sucre de la fira!
I vianant passatgera amb ritme de clepsidra.
I una vareta màgica, per donar-li
ordres a cada moment: para ’t, passa ràpid, para’t,
corre temps!, passa... i així, tota una vida.
Jo, que voldria ésser i no ésser, sentir i no
sentir, callar i no callar, parlar i no parlar, escoltar
i no escoltar, comprendre i no comprendre.
I, al cap i a la fi, sé que no sóc ni el principi
d’un no-res que no vol ser.
MUTIS...
Si o mar tireva barandas...
R.DE CASTRO
Desheretada pels silencis de la mar,
però no pas muda.
Avui repose en la claror d’aquests rierols espessos
i en la blavor d’aquesta dolça marinada.
Per enyor, però, doneu-me un pessic de sal,
que la mar és de plata!
EPÍLEG
Sense crueltat,no hi ha cap festa.
Nietzsche
Llegir el teu dolor és una estranya festa.
ENRIC SÒRIA
El poema s ’acaba.
Qui em llevarà aquest brut desfici d’escriure paraules
[juntes
–alguns en diuen versos– que ni jo mateix sé el significat?
Totes les ratlles curtes que he escrit abans són falses.
[Aquestes també.
Tot és mentida.
Avui tot és una merda i m ’agradaria que els meus poemes
tingueren un final bonic i dolç,com els de Leveroni,
però les paraules tendres –si és que en tinc – estan més
[eixutes
que la meua pròpia saliva.
|