Vaig a comentar-vos diferents opcions que teniu per eixir de casa en estos dies de Pasqua, ara que s'acosta el bon temps, per a gaudir de la natura i passar una estona molt agradable amb els vostres col·legues o familiars.

La primera cosa que podem fer és buscar una ruta per a caminar i fer senderisme, que depenent de les possibilitats que tinguem de desplaçar-nos (cotxe, bus, tren, metro) ens permetrà anar a un lloc o a un altre. També hem de tindre en compte la llargària i la dificultat del recorregut, si fa temps que no fem esport farem pocs quilòmetres i amb poc desnivell, si portem ja temps fent exercici podem elegir recorreguts més llargs. Després buscarem un refugi, un alberg, una zona d'acampada o una casa rural on allotjar-nos i que estiga prop del recorregut seleccionat.

Podem trobar en el seu web un mapa de la Comunitat Valenciana on apareixerà la informació organitzada per comarques. A banda dels recorreguts que estem buscant podem vore destacats elements naturals, culturals, esportius i les instal·lacions públiques. Una vegada seleccionat un recorregut o una comarca se'ns obrirà una finestra del navegador on apareixerà informació detallada de com arribar-hi (si es pot anar amb cotxe, amb autobús o només caminant), la ubicació cartogràfica i el tipus d'instal·lacions que hi podrem trobar (font, taules i bancs, aparcament, WC, menjador, subministrament elèctric, etc.).

www.joves.net/turisme

Vaig a fer una recerca per a organitzar una eixida de cap de setmana mostrant-vos les pantalles i l'ordre en què ho he fet:

Primer he entrat en el web de la Senda Verde, he seleccionat la comarca Els Serrans, que com podreu vore està plena de llocs d'interés. Ací he seleccionat un recorregut fàcil per al primer dia L'ascensió al Remei que dura 4 km i el temps aproximat per fer-lo és de 2 hores i quart, el que és molt interessant seran les vistes i la natura que envolta este lloc. Podem fer nit este dia al recer forestal Espes, esta és l'opció més barata i preferida per mi per a este tipus de viatges, un altra opció és dormir al poble de Chelva.

Per a l’endemà he decidit seguir el GR7 fins a Andilla, són aproximadament 28 quilometres que els podrem fer en 7 hores. Per a vore on podem dormir busque en el web de la guia d'instal·lacions de turisme juvenil i veig que tinc moltes opcions per elegir, refugis, zona d'acampada i turisme rural, la meua elecció és el refugi La Tejería, que és el més complet perquè està al costat de la zona d'acampada i de l’àrea recreativa. Finalment, complete la informació d'este web amb la de Senda Verde i ja només em queda elegir el dia i reservar les instal·lacions amb suficient antelació perquè estiguen lliures.

Bon viatge.

Carlos Català

Les sendes de Gran i Xicotet Recorregut (GR i PR) són una xarxa d'itineraris de vianants abalisades i homologades, formades per la connexió de camins, senders, calçades històriques, canals, etc. Que tracten, sempre que és possible, evitar vies amb trànsit de vehicles, zones industrials i urbanes.

Els GR es desenvolupen al llarg de grans trajectes de centenars i inclús de milers de quilòmetres, unint pobles, comarques i fins i tot països molt llunyans entre ells.

Les sendes PR posseïxen uns trajectes més curts, d'una jornada i com a màxim de 30 quilòmetres de recorregut. Molts d'ells estan realitzats en sentit circular des d'una població o lloc de fàcil accés. Mostren l'entorn d'una vall o massís muntanyós amb aspectes monotemàtics com els forestals, geogràfics, arquitectònics, històrics o vestigis prehistòrics.

Les sendes SL no superen els 10 quilòmetres de recorregut, discorren principalment pel fons d'una vall i porten d'una població o lloc de fàcil accés a llocs d'especial interés, siguen per a contemplar una panoràmica, antiga ermita o simplement una zona característica agroganadera amb fins didàctics.

La senda urbana SU és un recorregut dissenyat en zona netament urbana, que mostra les zones verdes (parcs, jardins i hortes), la zona fluvial i el nucli antic i recintes murallats de pobles i ciutats. Es procura en la mesura que es puga que l'itinerari discórrega per les zones de vianants de la zona purament urbana.

La unió d'una sèrie de sendes GR que travessen per un mínim de tres països es constituïxen en Sendes Continentals. La denominació de la senda amb la marca "E" i el seu nombre els atorga l'ERA.

Segona edició del Canyes i Pins per un dels municipis de la nostra comarca, on encara trobem espais amb un fort valor ecològic, malgrat el fort impacte ambiental rebut en les darreres dècades a causa del fort creixement urbanístic i industrial.

Esta convocatòria va dirigida a jóvens artistes que, individualment o en equip, desenvolupen els seus projectes en l’àmbit de l’espai públic des d’una perspectiva de context social. Els artistes han de tindre una edat entre els 18 i els 35 anys, ambdós inclusivament, en el moment de presentar la sol·licitud, amb independència de la seua nacionalitat. Se seleccionaran projectes efímers per a intervindre en l’espai públic dels municipis participants.

Alfama

Fa anys vaig vore un reportatge per televisió amb este títol. L’emetia un canal nacional poc després d'haver visitat, amb uns amics, Lisboa, que llavava la seua cara amb encert per l'Expo Universal de 1998. Lisboa és una ciutat per a conéixer a soles, per on de manera solitària es pot passejar, perquè alberga una infinitat de cares diferents, d'espais poc urbans, que es claven en la retina i t'inviten a pensar en altres llocs i en altres països, sense encertar a ciència certa, quins són. Lisboa fa olor a pastís, encara que la seua imatge no és la d'una capritxosa i rica ciutat sinó un mural de porteños i d’humilitat. Les parets ploren costradas mirant el Tajo que banya, vora i vora, sota la denominació de Tejo, els barris d'una ciutat reconvertida després del foc en la nova vella Lisboa.

Els seus barris són una invitació a l'esgarro en què es plora en els fados, la música tradicional que s'agarra al cor esperant que algú l’atenga. Lisboa és el cant dolorit d'una dona cega recolzada en alguna paret del barri de La Baixa o la caiguda lliure des d'un mirador des del que enamorar-se de Portugal.

Fa poc més d'un mes, vaig tornar a Lisboa. Amb amics, encara que Lisboa siga una ciutat per a passejar a soles. Plovia sobre el Rossío i des del Castillo de Sant Jordi, Alfama baix. La ciutat no arreplega la pluja com a caiguda del cel sinó com eixa cascada de llàgrimes amb què plora el cel a Portugal. Però cap racó del planeta guanya a Lisboa en un d'eixos passejos. La capital lusa va nàixer per a caminar-se, per a amagar-se, per a perdre's. Lisboa va sorgir perquè la travessen els tramvies, solcant-la de l'un a l'altre confí. I, encara que Lisboa s'ha apuntat al metro i als avantatges d'este transport, usar-lo és renunciar a observar, d'una manera quirúrgica, a les seues gents, els seus racons i la bellesa melancòlica que s’hi desprén, a la vora de la mar.

Catedral de Lisboa

La torre de Betlem és un bastió de força, atrapat per colps d'onada i, des del seu cim, com passa amb els grans pics de la geografia, es dibuixa el perfil d'un lloc arrapat per ponts de grandària colossal i racons d'un històric sabor, com el monestir dels Jerònims. Lisboa és única, especial. I, sense arribar a vendre's mai, la ciutat ho sap i ho fa saber a tot aquell turista que passa per allí per a convertir-se en un lisboeta més, àvid de fado i pastís.

Res té tant de sabor com el café en una terrassa de la ciutat, en el A Brasileira de Pessoa, ni res és tan salat com l'abadejo, que aconseguix a Lisboa mil i una formes de cuinar-se. Si un espai és la seua gastronomia, Lisboa és el dolor de la sal enclavada en la ferida del paladar, que es revolta respirant i seguint per la vida.

Lisboa és la mirada enfront del mar de la Casa dos Bicos, la fortalesa del Castell de Sant Jordi, el dolor de la Sé o catedral de Lisboa, el vertigen de l'Elevador de Santa Justa. Però Lisboa és també la grandesa i el colorit de la Plaça del Comerç, el romanticisme manuelí de l'estació del Rossio, la història medieval dels Jerònims de Belem i el futur buscat de l'Oceanari o el dolor de la pujada pel barri alt de la ciutat. Lisboa, al cap i a la fi, és tantes coses que un només pot admirar-la passejant en solitari pels seus carrerons o, com a màxim, sobrepost del braç d'aquella dona que va tornar a les nostres vides.

Jaume Bronchud

No hi ha cap persona viva o document que puga verificar la topografia urbana de la Mislata medieval. Per això, per tal de recopilar dades històriques sobre esta època que per a tots nosaltres és tan interessant, hem recorregut a una font especial: Del Manzil a la Moreria: història de la Mislata musulmana (711-1525) V llibre publicat el 1993 per l'Ajuntament de Mislata i escrit per Santos Ramírez.

"Casa Grande", actual ajuntament de Mislata

Els repobladors cristians es van agrupar en cases que construïen o que havien rebut entorn del camí que els unia a València i sobretot a la plaça Major. En esta plaça es trobava la "Casa Gran" que era l'antic "Manzil" o hostal i que es trobava on hui en dia està situat l'Ajuntament i constituïa una torre-almenar; una torre gens important dins del sistema defensiu de la ciutat de València.

Mentre que els repobladors cristians es van ubicar al voltant de la "Casa Gran", a la Moreria ho van fer els primers mudèjars. Així, la Moreria o la Vilanova de Mislata va ser aquell granit sobre el qual va créixer i s’hi va desenvolupar l'actual Mislata.

No se sap quan es van acordar els actuals noms dels carrers de La Moreria, però pareix que va ser després de la conversió, ja que en l'actualitat la majoria d'estos són noms religiosos.

L'actual carrer Major se l’anomenava "el carrer dels Christians de dalt".

L'actual carrer José Pomer era "el carrer dels Christians de baix". I conduïa a la Partida dels Franchs.

L'actual carrer dels Àngels connectava La Moreria amb la Partida de l'Almassil.

L'actual plaça de la Moreria s'anomenava "La plaça del castell" que era on es trobava La Torre o Palau.

L'actual Porxe abans "Porxo" era el carrer que comunicava la zona cristiana amb la mudèjar.

El principal carrer de la Vilanova s'anomenava "carrer Major o Camí Reial"; començava al "Porxo" passava per la "Plaça del Castillo" i travessava el barri rodejant el castell; pel que actualment es coneix com el carrer Bon Pastor.

El "carrer dels Eres" se situava en l'actual començament del carrer Sant Antoni.

"El carrer dels corrals del ramat" estava situat en l'actual part baixa cap al llit del riu.

Mentre que els repobladors cristians assignaven als seus carrers noms religiosos els mudèjars els posaven el nom en funció del que hi haguera situat a la zona.

Així, al voltant d'eixa xicoteta Vilanova de Mislata, que estava formada aproximadament per unes quaranta cases, tenim la nostra actual Mislata que és una de les zones amb més densitat de població.

En més de cent països, el 27 de març se celebra el Dia Mundial del Teatre. Els teatristes aprofiten esta oportunitat per a compartir amb el públic la seua visió del món i per a accentuar la contribució de l'art a l'enteniment entre els pobles.

Víctor Hugo Rascón Banda (Mèxic) UN RAIG D'ESPERANÇA

Tots els dies han de ser dies mundials del teatre, perquè en estos 20 segles, sempre ha estat encesa la flama del teatre en algun racó de la terra.

Al teatre, sempre se li ha decretat la mort, sobretot amb el sorgiment del cine, la televisió i ara els mitjans digitals. La tecnologia va invair els escenaris i va esclafar la dimensió humana, es va intentar un teatre plàstic, pròxim a la pintura en moviment, que va desplaçar la paraula. Va haver-hi obres sense paraules, o sense llum o sense actors, només maniquins i ninos en una instal·lació amb múltiples jocs de llums.

La tecnologia va intentar convertir el teatre en foc d'artifici o en espectacle de fira.

Hui assistim a la tornada de l'actor enfront de l'espectador. Hui presenciem el retorn de la paraula sobre l'escenari.

El teatre ha renunciat a la comunicació en massa i ha reconegut els seus propis límits que li imposa la presència de dos sers enfront de si que es comuniquen sentiments, emocions, sons i esperances. L'art escènic està deixant de contar històries per a debatre idees.

El teatre commou, il·lumina, incomoda, pertorba, exalta, revela, provoca, trasgredix. És una conversació compartida amb la societat. El teatre és la primera de les arts que s'enfronta amb el no-res, les ombres i el silenci perquè sorgisquen la paraula, el moviment, les llums i la vida.

El teatre és un fet viu que es consumix a si mateix mentre es produïx, però sempre renaix de les seues cendres. És una comunicació màgica en què cada persona dóna i rep quelcom que la transforma.

El teatre reflectix l'angoixa existencial de l'home i desentranya la condició humana. A través del teatre no parlen els seus creadors, sinó la societat del seu temps.

El teatre té enemics visibles, l'absència d'educació artística en la infància, que impedix descobrir-lo i gaudir-lo; la pobresa que invadix el món, allunyant els espectadors de les butaques i la indiferència i el menyspreu dels governs que han de promoure'l.

En el teatre van parlar els déus i els hòmens, però ara l'home parla a altres hòmens. Per això el teatre ha de ser més gran i millor que la vida mateixa. El teatre és un acte de fe en el valor d'una paraula sensata en un món dement. És un acte de fe en els sers humans que són responsables del seu destí.

Cal viure el teatre per a entendre què ens està passant, per a transmetre el dolor que està en l'aire, però també per a albirar un raig d'esperança en el caos i en el malson quotidià.

Que visquen els oficiants del ritus teatral! Visca el teatre!

Víctor Hugo Rascón Banda (Mèxic)

València es va convertir durant la segona quinzena de febrer en un ampli escenari en què hem pogut disfrutar i sorprendre'ns amb propostes escèniques i musicals de diferents formats. Carrers, places, teatres, celoberts, centres esportius, trams del Jardí del Túria, estació de tren..., van ser espais ocupats per companyies internacionals i nacionals de música, dansa, i teatre per a mostrar-nos espectacles originals, transgressors, poètics, urbans, arriscats etc.

I algun, especialment saborós, molt saborós, és el cas de "La Barraca" espectacle presentat pels Germans Formen i Théatre Dromesko (Praga). Un espectacle per a degustar amb els cinc sentits: gust, tacte, oïda, olfacte, vista... un espectacle divertit, intel·ligent, poètic, sorprenent, íntim...

Un dels espectacles més destacats i amb més èxit de públic: "La Barraca".

De Juan Diego Botto. Amb la participació de Roberto Cossa. Editorial L'Aleph (el pots trobar a la Biblioteca Municipal de Mislata).

Una obra sobre la pèrdua d'identitat, l'exili i la immigració.

Un personatge anònim filosofa sobre allò diví i allò humà. Així sorgix el record, l'anècdota encarnada en eixe gos maltractat pel seu amo, un homeless novayorqués a què al seu torn apalissaran sense pietat respectables ciutadans, o en eixe grup de pizzers mexicans sense papers que nit rere nit fantasiegen amb un premi de loteria que mai arribarà... Es tracta d’"El privilegi de ser gos", el monòleg en la seua forma més pura que, no obstant, desembocarà en atroç nostàlgia i en ràbia a penes continguda. Amb tot, no succeïx així en els altres dos textos de Juan Diego Botto: en Arquimedes parla un funcionari d'immigració que amonesta paternalment i cínicament un africà a la recerca de visat, i en La carta, basat en un fet real, el xicotet Fodé, ocult en el tren d'aterratge d'un avió, redacta juntament amb el seu amic Yoguiné –Torbadora no-presència en extrem vívida- una carta dirigida als "senyors responsables d'Europa" abans de morir congelat.

També en la peça de Roberto Cossa (Definitivament, adéu) la veu es desplega, com els llavis d'una mateixa ferida, però ara en l'accent espanyol i en el deix porteño: tres generacions, a cavall entre Espanya i Argentina, marcades pel tràgic destí d'ambdós països, s'aferren a la seua identitat, a la seua nostàlgia, i compartixen el seu desarrelament davant de la tomba del iaio republicà, del pare represaliat per la dictadura, en un adéu que ja pareix definitiu".

Escola Municipal Teatre de Mislata